Amb la cara tapada

Suïssa ha aprovat en referèndum i per escassa diferència de vots una llei que prohibeix a les dones musulmanes vestir a l’espai públic el burca –cobreix tota la cara– o el nicab –deixa veure els ulls–, sumant-se d’aquesta forma a cinc països europeus més. Cada cop que un estat mou fitxa, a casa nostra es reobre el debat i sempre hi ha qui ho aprofita, de forma nauseabunda, per relacionar immigració i terrorisme. Més que prohibir una peça de roba que a bona part d’Europa és imperceptible (que aixequi la mà qui hagi vist a Catalunya o a l’Estat espanyol, el darrer any, una dona amb burca), el que potser seria més adient seria prohibir els homes que obliguen les dones, sota amenaça, a vestir d’una determinada manera, ja sigui amb un vel integral, amb un jersei que deixa veure la regatera o fent-les anar mig despullades pel món. És cert que em costa entendre la motivació d’una dona per tapar fins a l’últim porus de la seva pell, però la mateixa dificultat tinc per comprendre els preadolescents –a casa no me n’escapoleixo– que, si els deixéssim triar, anirien vestits amb el mateix patró a la classe d’educació física que a una representació de teatre o a un enterrament.

Si el debat ha de girar sobre la sensació d’inseguretat que transmet una peça o objecte que permet cobrir tot el rostre, o sobre com darrere un vestit s’hi pot amagar qualsevol, convé filar molt i molt prim. Perquè més enllà de la discussió sobre si el burca és llibertat religiosa o sotmetiment a l’home –el TS ja es va decantar per la primera opció–, no es pot oblidar que la dissidència política està patint rècords històrics de persecució i que tapar-se la cara és, ara per ara, un exercici d’autoprotecció. Sobretot, quan se sancionen i encausen manifestants que són identificats a posteriori, a través dels vídeos policials. Seria un greu error afrontar aquest debat sense tenir en compte tots els elements, ara que corren temps en què una versió policial, sense més prova que la paraula de l’agent, és sagrada per al jutge.