Mesurar per avançar

Ser incompetent no penalitza en la política espanyola. L’incompliment sistemàtic dels pressupostos, les inversions i de tot el que fa més dinàmiques les empreses es dona per descomptat i s’ha integrat com un fet cultural. Això és perillós perquè un mal hàbit institucionalitzat esdevé una xacra per al país que afecta. Per això em sorprèn tant que, any rere any, el catalanisme faci un festival sobre allò pactat als pressupostos de l’Estat quan sap que la meitat ni es farà –i que el que es faci anirà tard– i, en canvi, no promogui el canvi cultural que cal: “Hem de fer tractes? Molt bé, a veure com va anar la darrera vegada? Ah, mira, no vas fer ni la meitat del que et vas comprometre. Que els meus vots són molt importants? Vaja, doncs no t’hi has esforçat gaire. Una nova oportunitat? Bé, jo hauré de retre comptes als meus votants, no em puc tornar a deixar enganyar. Aquesta vegada hauràs de pagar per avançat si vols continuar fent tractes.” Aquesta conversa, ben corrent al món real, hauria de ser la norma en les polítiques públiques, però no ho és. Tampoc a Catalunya. En l’avaluació de polítiques públiques hi ha feina per fer. Hem passat setmanes sentint els partidaris i detractors de l’ampliació de l’aeroport. I ara passarà el mateix amb els partidaris i detractors dels Jocs Olímpics d’hivern. Això sí: molta proclama però poca dada. Cal plantejar els debats d’una manera en què es puguin avaluar. L’avaluació de les polítiques públiques consisteix a definir els objectius clau d’un projecte; establir-ne els indicadors de mesura; comptar amb dades de qualitat per mesurar-ne l’evolució; analitzar-ne els escenaris; relacionar el cost i l’eficiència; i explicar l’impacte real que té. Aquestes accions, entre d’altres, es troben en l’estudi Mesurar per avançar que l’Institut Ostrom ha fet per a l’Associació Catalunya sense Límits. Em sembla una bona via per avançar: no donar opcions a la incompetència.