Opinió

Tribuna

Encara conservem el català?

“I ens escandalitzem perquè el castellà es cruspeix el català en la vida de cada dia, la del carrer, la dels bars i les botigues del sagrat Eixample, del barri Gòtic mític?

Les estadístiques ens esglaien. La llengua catalana se’ns en va. Hi ha diverses maneres de mesurar la situació: per comarques, per ciutats, per barris, per procedència dels parlants... M’aturo a mitja pujada del Tibidabo per veure una panoràmica informativa. Les causes. Són diàfanes. Si als seixanta arriba una allau de gent que parla llengua castellana, passada per l’andalús, si venen per tenir feina, perquè la publicitat els prometia el cel, en arribar aquí segueixen itineraris brutalment de gueto. Alguns es posen en racons de tradició migratòria, com els sectors més depauperats dels entorns de la Ciutat Comtal, lloc somiat per la majoria de migrats; d’altres s’estableixen en barriades fetes amb material perible, senzillament de barraques, com passa al racó del Somorrostro, mig enfilat entre el mar i Montjuïc, més cap a llevant que el cementiri. Finalment, n’hi ha que es fan envelats des de les platges del Fòrum fins al darrere de les guinguetes d’àpats suculents, lloc de turisme assegurat, d’esquena a aquelles barraques de mala mort, invisibles.

Aquella Barcelona posseïa ingents quantitats de mà d’obra barata, apareguda al cinturó, amb la qual els “constructors” es feien les barbes d’or construint nous pisos en un Eixample que quedava estirat amb perill de rompre’s, avall d’una plaça de luxe, amb un nom gloriós: Calvo Sotelo. La realitat pura i dura era que els especuladors, que van créixer sortits de sectors nous de la inversió, com Núñez i Navarro, necessitaven urgentment mà d’obra. Barata. I el fenomen d’aquella gent escampada pels racons de la ciutat, cap allà on vivia el pijo pobre d’en Marsé, responia a la notícia que havia corregut per “los aceituneros cautivos”, que amb un tren exprés pujaven expressament cap a prop de França per escapar d’aquells matins de les places on esperaven si els cacics els llogaven, sovint per un dia, si tenien sort. Barcelona, i aviat el sud tarragoní, era el somni. Les Amèriques que oferien tota la capacitat de viure en terra pròpia, encara que fos un racó rescatat de les ribes dels rius, o estesos per les pedreres. Tot i que, de mica en mica, el sector vingut recentment d’Andalusia es va establir en cases de “la obra sindical del hogar”, propiciada per aquell Caudillo que feia clicar els dits i es produïa una bellugadissa, tot i això, i potser a causa d’això, els barris nous van formar veritables guetos.

I ara anem al que ens ocupa: la llengua catalana. Quina llengua parlaven els nouvinguts, els constructors d’unes ciutats imaginades per l’afany d’apilonar efectius? És obvi: parlaven l’andalús, un dels dialectes de la llengua castellana. On tenien consciència de viure tots aquells homes i dones? “En un lugar de España”, és clar. Qui els havia explicat que entraven en un país nació, amb llengua pròpia, costums genuïns? Qui havia dit als “andaluces de Jaén” que Espanya no era una? De seguida van ocupar els voltants d’aquella Ciutat Comtal que, amb penes i treballs, mantenia la consciència de ser alguna cosa diferent de l’Espanya implantada per les tropes que van entrar amb un militar gloriós per la Diagonal. Al bell mig de la recuperada essència catalana dels modernismes, els noucentismes i els plans Cerdà. Que va estendre un vel damunt la brutal renaixença d’una cultura i una llengua catalanes que van ressuscitar d’un Decret de Nova Planta, als voltants del 1714. De seguida, la llengua andalusa, molt castellanitzada, es va escampar arreu, amb l’ajut incalculable de la gent del Polo-Tres Molinos-El Tenis, que s’havia passat amb alegria a la llengua i la cultura dels vencedors.

Si, com diu Ruiz-Domènec, als cinquanta de Catalunya “el règim de Franco va ser dinamitat des de dins”, aquest esclat va ser dins aquelles famílies de viu record de la República. Gent que va treure d’entre la pols dels armaris els Patufets i els Folch i Torres, que va anar als Pastorets del Romea. Gent nouvinguda lectora d’Els altres catalans. És a dir, una minoria dins la nova urbs. I ens escandalitzem perquè el castellà es cruspeix el català en la vida de cada dia, la del carrer, la dels bars i les botigues del sagrat Eixample, del barri Gòtic mític? Ja em diran els teòrics, els lingüistes, els signants del Manifest Koiné, i la gent que ens movem pel TNC i les teles 3... Ja em diran com ho fem. Just en el moment en què tenir un estat lliure, una república catalana, esdevé un decorat seductor a les parets dels domicilis dels indepes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.