Un mite amb els peus de fang

Recorden Arturo Ruiz, Luz Nájera, Gustau Muñoz o Yolanda González? El primer va morir el 23 de gener de 1977 en una manifestació proamnistia pels trets de l’extrema dreta; la segona, l’endemà, colpejada per un pot de fum de la policia quan protestava per la mort del primer; el tercer, a la Diada del 1978 per una bala del calibre 38 que usaven les forces de seguretat; la quarta, segrestada i assassinada per membres de Fuerza Nueva el 1980. Eren joves, d’esquerres i lluitaven per una democràcia que no acabava d’arribar. No és cert que la transició fos pacífica i exemplar i només amenaçada per ETA, Grapo o l’extrema esquerra com diu la versió oficial. La dictadura fonamentava la seva estabilitat en la por i en la repressió executada pels diferents cossos militars, policials i judicials, i després de la mort de Franco aquests organismes van continuar defensat la continuïtat del règim. I van empresonar, torturar, matar i prevaricar per aturar la reforma i neutralitzar les capes socials i polítiques que buscaven la democratització dels aparells de l’Estat. Protegits per la llei d’amnistia del 77, d’altra banda reclamada per l’esquerra, amplis sectors del franquisme marcaren camí per a futures generacions de manera que avui, amb una judicatura decantada cap a la dreta, l’Estat espanyol és l’únic país occidental on no s’han jutjat els crims de la dictadura. I si es reclama una revisió de la llei d’amnistia per fer-ho possible, els hereus d’aquell règim acusen els demandants de torpedinar la transició, que a les seves mans és un mite amb els peus de fang i tacat de sang.