Girona, la bella
Potser no som imparcials. Potser, fins i tot, pequem de supèrbia infinita, els gironins, quan toca mirar-nos la nostra ciutat. Però Girona té una bellesa que com una aranya et va teixint amb el seu encant fins a tenir-te del tot agafat. Després de setmanes fent activitats diverses lluny de la capital gironina, quan pots fer un passeig pels carrers del Barri Vell de Girona tornes a caure embadalit dins d’una bellesa serena, tot i que potser no tan ufanosa com la de grans ciutats com ara Florència. És cert que a Girona potser ningú tindrà la síndrome Stendhal, que s’atribueix a la capital dels Mèdici, davant de tant art i tanta bellesa.
Com deia, Girona t’atrapa. Podem veure-hi la imatge de Sant Feliu i la catedral entrant per la copa. I ara que la negra nit envaeix el dia a mitja tarda, la llum artificial dona a alguns punts de Girona una visió pictòrica, com si es tractés d’una il·lusió artística expressada amb pinzell per un pintor vingut des del Montmartre parisenc. Els racons de les Voltes d’en Rosés, el carrer Ballesteries amb sants trets d’una altra època però que segueixen sotjant els passejants habituals o esporàdics que s’endinsen a la via. La plaça del Vi, amb unes porxades plenes de vida i una remor que s’acompanya amb vins, cafès o infusions de vida.
Girona és una ciutat de vida. Cada cop més europea; la gent pren el carrer com passa al centre i al nord d’Europa. Un formiguer que amb la baixada de les temperatures i aquell aire tallant i gèlid que prové de l’Onyar o altres cursos fluvials complica aquesta estada a l’exterior, per bé que ara les estufes que hi sovintegen ho poden permetre fins entrat l’hivern per als més valents. El sector de Sant Pere de Galligants i el Passeig Arqueològic permet descobrir el darrere de Girona i des de la muralla, a tocar dels jardins del Doctor Figueres, tenir una imatge gens convencional però excelsa de Girona, tant que gairebé podria com a mínim fer rodar el cap al mateix Stendhal.
Girona és una ciutat de suma d’espais, d’experiències. Un global que, un cop t’atrapa, t’adones que potser no té l’Empire State ni la Torre Eiffel ni l’excelsa plaça del Palio de Siena, però la bellesa per acumulació t’acaba embadalint. Potser només és orgull de gironí o supèrbia eixorca, però Girona és bella.
