La mitologia en la política

Els últims deu anys, al nostre país, la política s’ha nodrit molt més de mitologia que d’ideologia, i sovint oblidem que la res publica té un alt component de realisme i gens de mitologia. Confondre gegants amb molins de vent és un recurs suprem per utilitzar en la literatura; però, fora d’aquesta, és un esperpent deplorable. Els catalans hem estat abduïts per aquesta metàfora d’un viatge literari meravellós que Homer en l’Odissea ens explica d’Ulisses, un heroi de la mitologia grega que inspirà un poema extraordinari a Konstandinos Kavafis, del qual Lluís Llach va fer una cançó portentosa. A la poesia de Kavafis hi ha un poema que diu: “Has d’arribar-hi, és el teu destí,/ però no forcis gens la travessia”. I nosaltres, que teníem com a destí Ítaca, hi vam introduir un pervers “tenim pressa”, per forçar la travessia. El desengany posterior va ser quan vam descobrir que pràcticament no hi havia res preparat per emprendre un viatge tan llarg, i que els responsables ens enganyaven. I, malgrat aquest bany de realitat a què ens van sotmetre, encara avui hi ha una majoria de polítics que són presoners de l’al·legoria i que no troben el camí del realisme de sortida. Adam Smith, al segle XVIII, en la seva obra La riquesa de les nacions, ja va teoritzar sobre la divisió del treball, que és un mètode d’organització que defensa que l’especialització del treball genera una major producció, perquè se simplifica. I sovint m’he preguntat com és que una evidència tan clara aquí no s’aplica en la política.

Suposo que molta gent compartirà amb mi l’obvietat que la Generalitat és un govern autonòmic i que, per tant, només pot fer política autonòmica. Em sembla que hem tingut tantes evidències d’això que dic, i hem rebut tantes trompades i nafres per no entendre-ho, que no hi hauria d’haver discussió. I com que és un govern autonòmic, la seva política s’ha de centrar a fer a Catalunya el que Jordi Pujol, en ple franquisme, va anomenar “fer país”. Això vol dir un govern molt especialitzat i que maldi per fer créixer l’economia catalana i el finançament adequat per engrandir el poder econòmic de cada dia, i dotar-nos d’uns serveis de primer ordre, que també és una manera indirecta de preparar-nos per al futur. I de vegades “fer país” voldrà dir que s’hauran d’arribar a acords, dels quals l’única justificació en seran els resultats. I “fer país” ha de ser perfectament compatible amb les altres instàncies que, amb un objectiu a més llarg termini, treballen per la independència. El que em sembla un error és confondre-ho tot mostrant una realitat que no existeix, i sovint el cost d’alguns despropòsits perjudica Catalunya. ¿És fer país que per mantenir la CUP en el grup del 52% es facin cessions polítiques que ens debiliten econòmicament? ¿No és millor enfortir-nos econòmicament i socialment amb unes bones polítiques i uns bons pressupostos? La consecució de la independència i treballar per enfortir i eixamplar la base haurien de ser una preocupació d’altres responsables perquè aquest aiguabarreig confon i neutralitza molts esforços i posa el govern i Catalunya a primera fila per rebre la repressió espanyola i els vetos que ens perjudiquen. En el fons és fer un acte de realisme i fer un esforç per la divisió del treball, que s’ha comprovat reiteradament que és el sistema que ens permet ser més eficients. Al final, Homer ens informa que Ulisses abandona la nimfa Calipso, sabent que deixarà de ser immortal per tornar a Ítaca, on Penèlope l’està esperant. I és que sovint els pobles necessitem que els nostres polítics deixin la protecció immortal de l’estimada Calipso i renunciïn a la immortalitat per abraçar les contradiccions mortals, perquè el poble els està esperant. Quan escric aquest article, se sap que ERC fa intercanvi de vots amb els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona i que els comuns votaran els de Catalunya. I el conseller Giró ens diu que aquests pressupostos són equilibrats entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat. El camí serà llarg.