La llengua de l’imperi

Volen saber si el basc i el català s’usaran en les classes de batxillerat i ell contesta: “Quina ximpleria! Trobi primer un professor que pugui ensenyar química nuclear en basc o en català” (Adolfo Suárez, Paris Match, agost del 1976). Sé que molts anys després un dels assistents a l’entrevista va reconèixer la inexactitud de les paraules atribuïdes a aquell president i sé també que ara mateix el cos demana entrar en el malèvol joc de sentències polítiques contra la immersió lingüística, cosa que no farem, tot i que esperem que realment no es compleixin. Una altra qüestió ens inquieta diria que ben legítimament –i en aquest cas potser infructuosament–: quina llengua consideren que és avui la companya de l’imperi? En un article de gener del 1980, el periodista Ramón Chao (Vilalba, 1935 - Barcelona, 2018) ja n’anticipava la resposta en remarcar que pràcticament tota la investigació que s’originava en diferents parts del món –sigui en medicina, matemàtiques, ciències socials o química nuclear– es publicava en anglès i això –segons opinava– no tenia res d’innocent, sinó que constituïa una interessada forma de domini intel·lectual i econòmic, una mena de quinta columna de l’imperialisme. Per reflexionar-hi, han passat més de quaranta anys i contínuament dialoguem amb màquines en un idioma universal imposat per la llei del més fort. No és aquest un factor d’empobriment cultural camuflat de signe de connectivitat, innovació i prosperitat? Refutant el que va dir –o no– Suárez: amb la nostra llengua ens expressem, pensem, creem, imaginem i estimem. Fins quan?