opinió
L’autocomplaença és un insult
És una xacra social que s’alimenta de petits detalls de la vida quotidiana
Moltes declaracions d’intencions, ahir, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones. I també una certa autocomplaença en alguns discursos, valorant la feina feta fins ara. Però, en aquest cas, no es tracta de veure el got mig ple o mig buit. Estem parlant d’una xacra social que neix i s’alimenta de petits detalls de la vida quotidiana, d’aquells gestos dels homes en principi insignificants. Com aquell acudit suposadament innocent, o aquella crítica constructiva sobre el teu aspecte, o aquell contacte físic respectuós. Allò que es consideren nimietats, davant les quals, si ens revoltem, ens diuen (els homes) que en fem un gra massa. Però, en realitat, aquesta quotidianitat mal entesa, aquest humor de mal gust, acaba sent un degoteig constant que dona peu a pujar de nivell i que es converteix, també, en una transmissió generacional mal entesa sobre rols i relacions entre gèneres.
La violència contra les dones persisteix i, a més, muta. Pren noves formes a través de les noves tecnologies, fent que en moltes ocasions les noves modalitats d’abús passin desapercebudes, perquè no encaixen en els estàndards quadriculats de com s’entenia fins ara. La violència de gènere és intergeneracional. No és cosa només d’adults, sinó també de joves i adolescents. I fins i tot de nens, que són màquines de reproducció automàtica del que veuen al seu entorn. I a hores d’ara, amb el problema plenament detectat, estudiat i categoritzat, encara manquen recursos institucionals, policials i judicials per parar els peus als maltractadors i donar alternatives de vida a les supervivents. Dones, víctimes algunes durant anys d’abusos físics i psicològics persistents, que a part de viure un malson, han de justificar-se davant de policies i de jutges. Per això qualsevol signe d’autocomplaença en la lluita contra la violència vers les dones és un insult. Perquè és evident que hem evolucionat i no estem a l’edat mitjana –només faltaria!–, però el camí encara és molt llarg i el recorrem a un ritme molt lent. Excessivament lent. Perquè continuen morint dones, falten mitjans i es qüestiona el relat de les supervivents. Quantes víctimes han explicat com la burocràcia impedia una ordre d’allunyament o les dificultats que s’han trobat en una comissaria per denunciar l’agressor. No, no hi ha motius per a l’autocomplaença. No pas quan queda tanta feina per fer.
