Aquest home ha d’anar a missa

Aquest home ha d’anar a missa i honorar Franco, siguin comprensius, que quan el dictador va morir encara no havia nascut i pateix de melangia o potser té la crisi dels quaranta per culpa dels nans que se’l mengen per dins i l’instiguen a revalidar mèrits contínuament. No importa que digui –o diguin d’altres– que no ho sabia i que va entrar a l’església per error. Pur paripé per salvar les aparences sense negligir la veritable virtut que és immensa i no enganya a ningú: ni ell va marxar de la capella on una bandera amb un inequívoc aligot congregava els fidels, ni el seu partit acostuma a condemnar aquell règim de terror del qual és en bona part hereu. Aquest home ha de trepitjar carrer, siguin també comprensius, que en temps del de les Açores les manifestacions i les pancartes eren mal vistes; les dels altres, òbviament, perquè un cop a l’oposició van convertir la via pública en camp de batalla contra les lleis de l’avortament i del matrimoni gai, contra l’educació per a la ciutadania i contra la política antiterrorista. Avui, si l’agenda li ho permet –si la nana gran no l’intimida– compartirà cartell en la marxa contra la reforma de l’anomenada llei mordassa amb el seu ex de militància que ara l’esperona al tot s’hi val per expulsar rojos y separatistes d’un govern que és il·legítim perquè no és el seu, no és la seva finca particular. Segur que no el detindran ni passarà sis hores en una comissaria; juga a casa, tot i que hi ha policies que no es deixen instrumentalitzar, i cal reconèixer-ho. Sigui a missa o al carrer, aquest home tan jove encarna la vella carcunda.