Sanitat pública

Fa poc em van fer una mamografia. Dos dies després em van trucar de l’hospital per dir-me que, com que no veien una cosa clara, m’havien de fer una ecografia. Em va trucar una dona i va ser molt delicada: que hi hagués una cosa “fosca” no volia dir que fos maligna, però no ho podien descartar; per això, de fet, m’havien de fer la prova. Vaig procurar no espantar-me. Arribant a l’hospital a l’hora convinguda, em vaig posar, però, nerviosa i cada cop més mentre esperava que em cridessin. Faig un punt i a part.

En arribar-me el torn, una infermera em va dir que m’havia de fer una mamografia més especifica del pit esquerre. Què hi tindria? Feta aquesta prova, un infermer em va dur a un compartiment on només cap una banqueta i, per tant, m’hi vaig asseure. Em semblava estar al túnel del terror. Passats uns minuts eterns, l’infermer em va dir que no m’havia oblidat, però que el metge feia una altra eco. Quan va tornar, em va dur a una altra sala, on hi havia l’aparell per realitzar l’eco. Em vaig estirar a la llitera i, passats més minuts eterns, l’infermer em va dir que el metge esperava les imatges de la mamografia: què hi veuria? El metge va entrar i em va dir: tens una part més densa al pit esquerre, però sembla teixit normal. Vaig respirar. Feta l’eco, em va dir: “Tot perfecte.” Vaig dir: “Gràcies, gràcies, gràcies.” Gràcies per la seva feina i per la de tots els que em van atendre. Gràcies a la meva metgessa i la infermera, que sempre hi són. Gràcies a la sanitat pública i universal. Havia passat una hora angoixosa, però va ser així perquè, malgrat tot, aquesta sanitat pública és amatent, curosa i rigorosa. Lluitem per no perdre-la, que hi ha escurçons que fa temps que volen desballestar-la. Salut!