De set en set
Felip, això és un discurs
Barbados ja no té Elisabet II com a cap d’estat. El 30 de novembre passat es va convertir en república, culminant així el procés iniciat el 1966, quan l’illa caribenya es va fer independent. Amb la proclamació de la república, Barbados deixa simbòlicament enrere el seu passat colonial i diu al món que és capaç de dirigir el seu propi destí com ho ha estat fent els darrers 55 anys. Sobre el dia del naixement de la República de Barbados, vull destacar el discurs de Carles d’Anglaterra reconeixent “l’esgarrifosa atrocitat de l’esclavatge” que “taca per sempre” la història britànica. Va convidar, així, a parlar sobre “els dies més obscurs” del passat en comú, va reconèixer també “la fortalesa” de l’illa per forjar-se el seu propi camí, va admetre que la creació de la república “ofereix un nou inici” i li va desitjar un futur brillant. Un discurs valent, propi d’un cap d’estat. Res a veure amb el discurs bel·licista que Felip de Borbó va dirigir a Catalunya el 3-O. El que hauria d’haver fet aquell dia era condemnar tota expressió de violència, vingués d’on vingués, i no tractar Catalunya com una colònia. I com a cap d’estat hauria d’haver cridat al diàleg entre iguals i no tenir por que Catalunya pugui decidir el seu futur a les urnes, com no n’ha tingut la corona britànica amb Barbados o Escòcia. Però és evident que un discurs com el de Carles d’Anglaterra, un discurs sobre la vergonya de part de la pròpia història colonial i sobre els drets dels pobles, mai el farà Felip de Borbó, perquè el camí que ha triat és el mateix que el del seu pare, el de l’autoritarisme que va exhibir quan va etzibar el “per què no calles?” a Hugo Chávez.