El vel del silenci

Dins els murs de les comunitats catòliques religioses femenines també hi ha hagut abusos. Sexuals, de consciència, de poder. La violència s’hi ha exercit de maneres subtils, algunes per part de superiores amb una visió distorsionada de què és governar. En altres casos, per confessors, sacerdots o directors espirituals que han abusat físicament o psicològicament de les aspirants, postulants, novícies o ja consagrades. No cal dir que el factor racista també hi ha jugat un paper rellevant. El dolor d’aquestes dones ha cridat l’atenció de Salvatore Cernuzio, i una editorial catòlica multinacional com San Paolo li ha editat un llibre testimoni on –anònimament– hi ha diversos casos que segueixen patrons molt semblants. És el mateix Vaticà que ha publicat una ressenya del llibre Il velo del silenzio, del qual la religiosa Nathalie Bécquart, xaveriana, ha escrit el pròleg. Bécquart és sotssecretària de la secretaria general del Sínode de Bisbes, un organisme que està treballant perquè l’Església segueixi vies més sinodals, que és la manera eclesial d’entendre processos participatius en què tothom pugui parlar i ser escoltat.

El llibre afronta un problema molt oblidat en el qual s’ha instaurat la sordina institucional més penetrant: la violència i els abusos sobre les dones que van decidir entrar en una comunitat religiosa i el que havia de ser una vida amb sentit es va convertir en un calvari. És una gran paradoxa: precisament moltes dones han optat per convents i monestirs perquè aquests eren espais de llibertat on el masclisme imperant als contextos on viuen les asfixiava. Moltes d’elles, les del llibre quasi totes, n’han sortit, i no es van sentir escoltades ni, encara menys, acompanyades. Els vots de castedat, pobresa i obediència poden ser un camí per a una vida feliç i lliure, però també, si hi ha infantilismes en la formació, es poden convertir en manipulacions que oprimeixen les persones.

Les víctimes estan ferides i sor Nathalie demana que se les escolti, “es miri de cares a la realitat i es digui la veritat”, i sobretot, “es cerquin les vies per acompanyar les persones que pateixen dins la vida religiosa i les que han sortit i s’han hagut de reconstruir”. L’obediència mal entesa pot acabar en dependències humiliants que lesionen la dignitat de la persona. El llibre és una entrada al costat fosc de la vida religiosa. Un atenuant és que les superiores estan en el càrrec massa temps. En la vida religiosa s’han donat casos, encara vigents, de superiors amb càrrecs que duren pràcticament tota la vida. Si no hi ha relleu, la persona tendeix a identificar-se amb el rol. Es confon la pròpia voluntat amb el voler de Déu, i es cometen barbaritats. El papa Francesc està examinant diverses comunitats i no és partidari dels rols vitalicis. Quan hi ha hagut casos de violència sobre dones religioses per part de sacerdots, el mossèn acusat no es movia de lloc, i la religiosa era traslladada a una altra comunitat. I, sovint, acusada d’haver seduït el mossèn. Es posava l’accent en la víctima.

Una formació excessivament rígida i una gestió dictatorial han acabat amb haver de demanar permís per dutxar-se o canviar-se un cop per setmana la roba interior: això no forma part de cap espiritualitat, sinó d’una mentalitat obsoleta que crea més ferides que vocacions. Frases com “Hauries de patir per Jesús”, “És culpa teva no aguantar perquè ets incapaç d’estimar” o “No tens vocació” són frases arbitràries d’abús de poder que han dut religioses a emmalaltir per excés de càrregues de feina o manca d’autoestima.

El clericalisme ha estat una mentalitat que no hi ha ajudat. L’Església reconeix que ha creat estructures piramidals. És inaudit, i esperançador, que sigui la mateixa estructura que reconeix que cal prevenir abusos i acompanyar les víctimes. Si surts d’una estructura en què ho has donat tot, no et poden donar una bossa amb menjar i prou. A Roma hi ha dues cases de les religioses Scalabriniane, on s’acullen exmonges per tal que trobin aixopluc. Moltes d’elles, especialment filipines i índies, no tenen xarxa i als seus països és un deshonor enorme haver deixat una congregació. La maduresa de la institució eclesial es mesurarà també en les sortides. Durant molt de temps ha estat més fàcil ser caritatiu que just. En el fons es tracta d’acompanyar en la pèrdua, fer costat als vulnerables. Vaja, res que no estigui en el seu mateix argumentari.