Llengua: a cadascú el seu

A l’ori­gen hi havia l’intent d’ins­tau­rar dues xar­xes esco­lars, una només en català i una altra només en cas­tellà. Hi coin­ci­dien sec­tors abran­dats del naci­o­na­lisme català i del naci­o­na­lisme espa­nyol, en nom del “dret d’opció dels pares”. S’hi van opo­sar soci­a­lis­tes i comu­nis­tes, en nom de la uni­tat civil –“som i serem un sol poble”– i de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats dels infants, defen­sant el model de l’“Escola comuna”. Marta Mata va opo­sar, al pretès “dret d’opció dels pares”, el “dret d’opció dels infants” (calia dotar-los a tots de les dues llengües perquè fos­sin ells els qui pogues­sin optar en el decurs de la seva vida). Després d’esca­ra­mus­ses memo­ra­bles al Par­la­ment de Cata­lu­nya i al Congrés dels Dipu­tats, el 1983, la llei de la llen­gua ins­tituïa final­ment l’“Escola comuna”, d’on els infants havien de sor­tir domi­nant amb­dues llengües.

D’immersió, no en par­lava, aque­lla llei. Vin­dria poc després, davant la difi­cul­tat dels infants dels entorns cas­te­lla­no­par­lants per assi­mi­lar el català. La van rei­vin­di­car en pri­mer lloc des de Santa Coloma de Gra­me­net: la immersió en català, és a dir, la vehi­cu­la­ri­tat gai­rebé plena en uns trams de l’edu­cació. Era el mètode que havia d’aju­dar aquells infants a superar la seva difi­cul­tat i a igua­lar en com­petència els cata­la­no­par­lants. No era el somi­eig de l’“escola només en català”: no afec­tava altres entorns soci­o­lingüístics, on no que­dava des­car­tat algun grau de vehi­cu­la­ri­tat en cas­tellà (on pedagògica­ment calgués). Amb els anys, ani­ria fent-se evi­dent també la neces­si­tat gene­ral d’un nivell de vehi­cu­la­ri­tat en anglès (o altra llen­gua ter­cera) per garan­tir als nos­tres infants allò que el món glo­ba­lit­zat els exi­gia: la com­petència tri­lingüe.

La con­fusió al vol­tant del terme “immersió” es deu a l’intent de con­fon­dre-la amb l’escola “només en català”. I també es deu al fet que s’han atribuït a la immersió objec­tius que no li cor­res­po­nien. No era objec­tiu directe de la immersió fer pro­gres­sar l’ús social del català, sinó dotar els infants perquè això fos pos­si­ble. Però això depe­nia ente­ra­ment d’altres fac­tors. D’alguns fac­tors ine­luc­ta­bles, com ara l’acce­le­rada glo­ba­lit­zació econòmica i cul­tu­ral o l’esclat de les xar­xes soci­als i els seu efec­tes, que actu­a­rien en detri­ment de les llengües de demo­gra­fia limi­tada.

Però no tan sols. També depe­nia de fac­tors rela­tius a les polítiques que es fes­sin i a les dinàmiques soci­als que en resul­tes­sin. Depe­nia sobre­tot de la capa­ci­tat d’aixe­car una causa comuna, un sen­tit de per­ti­nença inclu­siu i moti­va­dor, inte­gra­dor de nivells diver­sos d’iden­ti­fi­cació naci­o­nal: el car­bu­rant essen­cial, aquest, per al progrés del català. Depe­nia de la capa­ci­tat de for­mar prou docents al ser­vei del nou model lingüístic. Depe­nia de la capa­ci­tat d’aixe­car i ali­men­tar calius actu­als de trans­missió i cre­ació de llen­guatge (d’argots, girs, metàfores popu­lars), ele­ment essen­cial en tota llen­gua viva, com ho havien estat, en el pas­sat, la sar­su­ela o el tea­tre d’en Pitarra o la revista del Paral·lel... Depe­nia també de la capa­ci­tat d’asse­gu­rar una tele­visió que fos des­en­ca­de­nant i estímul de la pro­ducció audi­o­vi­sual autòctona i que, d’altra banda, generés un ima­gi­nari infan­til soci­a­lit­za­dor de la llen­gua (com va començar a fer TV3 amb un èxit memo­ra­ble i va dei­xar de fer per manca de recur­sos des­ti­nats a aquest objec­tiu). Depe­nia del fet que es com­plis­sin les pre­vi­si­ons legals rela­ti­ves a l’exhi­bició cine­ma­togràfica en català o es nego­ci­es­sin per fer-les via­bles. Depe­nia... Són exces­sius els fac­tors que deno­ten un divorci des­me­su­rat i inex­pli­ca­ble entre la ges­ti­cu­lació escènica i la manca de coherència i d’auto­e­xigència en les polítiques con­cre­tes. Les dades lingüísti­ques que se’ns han ofert dar­re­ra­ment intro­du­ei­xen inter­ro­gants massa greus i pre­o­cu­pants. No ha estat culpa de la immersió com sem­bla sos­te­nir algun dis­curs iso­lat, nostàlgic de la doble xarxa esco­lar. Vagin al grup de joves que xerra i riu en cas­tellà, faci’ls alguna pre­gunta en català i veu­ran com li res­po­nen en un català fluït. La immersió ha fet la seva feina. Però no era l’única feina que calia fer...

Cal un nou Pacte per la Llen­gua ambiciós, inclu­siu, d’ample con­sens, seguit de polítiques de govern rigo­ro­ses, econòmica­ment dota­des, sense ges­ti­cu­la­ci­ons con­tra­pro­du­ents. I, sí, cal obte­nir un acord inex­cu­sa­ble per la presència del català a les pla­ta­for­mes digi­tals, vital per a la soci­a­lit­zació de la llen­gua en el con­text dels nous usos cul­tu­rals. I cal ento­mar i mirar de com­pen­sar els jut­ges que gosen fer de peda­gogs i sen­ten­cien per­cen­tat­ges, no se sap per quina ciència infusa; o pot­ser se sap massa... El des­as­tre gros, de tota manera, és que, a la clàssica actu­ació adversa, s’hi sumi el desis­ti­ment o la manca de rigor acu­mu­lats en allò que és de la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat.