El pis prefabricat del PSC

Parlem molt de Ciutadans, de la seva campanya contra el català, dels seus numerets al Parlament, del seu verí dialèctic que només busca la confrontació i el conflicte. I ho fem poc del PSC. Des de l’etapa Iceta, i ara també amb Illa, el nou socialisme català es presenta com l’exemple de la discreció, de la cordialitat, del to asserenat. S’ha allunyat dels escarafalls i la teatralitat de Ciutadans –una estratègia intel·ligent, tot s’ha de dir– però alhora ha abandonat el seu compromís en la defensa del país, de la seva gent i de la seva cultura. La tradició catalanista del PSC ha perdut els fonaments. L’antiga casa pairal s’ha ensorrat i al seu lloc s’hi ha muntat un pis amb parets prefabricades i que venen dissenyades directament des de Madrid. A Catalunya hi ha socialistes, sí, però ja no són catalanistes. O no ho són prou en un moment en què la nostra llengua es veu amenaçada per tots costats. Ells i elles, els i les socialistes, hereus del partit que va ser una peça clau en la implantació de la immersió lingüística, ara miren cap a un altre costat. O, pitjor encara, no veuen anomalies en l’atac a la llengua, com ara la imposició del 25% del castellà a l’escola. Això sí, amb molta cordialitat i to asserenat. Com les sirenes mitològiques, que embruixaven els mariners amb el seu cant i els conduïen a un destí fatal.