El celibat... i el bisbe

És tan i tan patètica, l’Església catòlica! Mireu el cardenal Omella mentre s’il·lumina l’estel a l’edifici àlgid de la ciutat de Barcelona... Parlem amb els companys de taula: “Després diuen dels musulmans”, salta un. I jo hi afegeixo: com poden anar amb vestimentes d’abans de tots els temps, com poden alçar bàculs..., dir paraules que quasi ni entenem tot i que són en llengua catalana...?

Si entrem als moments de l’alta edat mitjana i fem un cop d’ull a uns moments de la baixa, s’entén tot. S’entenen no tan sols les cerimònies dels temps dels romans, sinó també el perquè del bisbe de Solsona i els problemes d’amors.

Com és possible que una societat occidental, de cultura cristiana en el seu codi, obligui els clergues que volen escampar el missatge evangèlic a abstenir-se de la vida sexual i amorosa?

Tot s’inicià quan en el concili d’Elvira, a la Bètica romana, una colla de dignataris eclesiàstics van preguntar-se com podien sortir de l’atzucac de supervivència material. L’organització eclesiàstica era encara poc travada. I van pensar en la munió d’homes, dedicats a escampar la doctrina de Crist, que aconseguien prou diners per mantenir les seves mullers i els fills.

Pensa que pensaràs, la il·luminació va baixar a les ments ínclites dels escollits. Ja ho tenien! El que els capellans guanyaven predicant enmig dels pagesos havia d’anar a l’Església...

I van redactar un cànon, el XXXIII. Ordenava el celibat dels clergues per mitjà d’una norma que els imposava. Els capellans no s’havien de casar i havien de passar a l’Església el que guanyaven.

No se’n van pas sortir... Els homes que volien transmetre aquell missatge tan estrany d’un Jesús de Natzaret que parlava d’allò que ningú no feia, que predicava el perdó als enemics... Que rebutjava que s’apedregués la dona adúltera, que estava encantat amb els perfums de la cabellera amb què Maria Magdalena li amoixava els braços i els peus... Que quan una dona sensata, com la Marta, va dir a sa germana “Maria, què fas, nena...?”, Jesús la feu callar i va deixar anar una frase que ha passat a la història de la humanitat: “Marta, Marta, en moltes coses ets sol·lícita quan una sola és necessària. Maria ha escollit la millor part i mai no li serà treta”! Un home que va expulsar els mercaders que feien caleri fresqui dins el temple i va menystenir els fariseus que deien el que no creien, que anava amb els pobres i curava els leprosos.

És a dir, el missatge que va triomfar com a metàfora en una cultura que anomenem occidental i que es belluga per damunt de la terra com els núvols a la posta, sempre present: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat.” Els homes, doncs, que volien transmetre aquell missatge tan difícil, seguien estimant les pageses que cultivaven les terres del Llenguadoc.

El Llenguadoc. Mai l’Església de Roma hauria pogut imaginar que els esdeveniments li anirien tant a la banda. En ple segle XIII, els interessos dels mandataris eclesials, amb el papa Clement tot davant, van coincidir amb els de Lluís IX, rei de França. El rei volia el Llenguadoc, possessions feudals dels comtes reis catalans. I, el papa de Roma volia expulsar els càtars, que eren al Llenguadoc! Quina casualitat... Van parlar i... van quedar. Van quedar que alçarien una guerra “santa”, anomenada, és clar, croada. La guerra santa tenia un sol fi: expulsar els heretges càtars..., res més. I el rei ordenà una escombrada beneïda per Climent. La croada.

I què té a veure això amb el celibat?

Tot. Ja eren molts els capellans senzills escampats per aquells territoris rurals, plens de pagesos, que cristianitzaven els agricultors i es casaven i tenien fills... Que passaven de Roma. És a dir, seguien el costum que cap norma havia pogut anul·lar.

I va sorgir, de les caves del Vaticà, una vella reforma, la de Gregori VII (al segle XII), que de 27 articles en tenia 2 de constituents. U: erradicar el matrimoni dels clergues i passar tot guany a Roma. I dos, l’article estrella: afirmava la supremacia del romà pontífex, exposada en el Dictatus Papae.

S’allarguen en el temps els enfrontaments. Arrosseguen la batalla de Muret, el Tractat de Corbeil.

Però és en el tema del celibat que ens centrem. Va seguir obligatori sempre més. Amb concilis dubitatius sobre el tema, però ben viu fins ara mateix.

Vergonya. És anacrònic el daltabaix que hem organitzat amb el bisbe de Solsona.