La veu del poble

Men­tre Pablo Casado dei­xava anar men­ti­des sobre l’escola i el català pel broc gros –obli­dant que, jus­ta­ment, el que asse­gu­rava que feien els mes­tres cata­lans sí que ho havien fet els obs­curs docents de l’escola fran­quista amb els nens que par­la­ven català–, Lluís Llach injec­tava una gran dosi de moral als més de setze mil espec­ta­dors que dis­sabte a la nit omplíem el Palau Sant Jordi.

La jor­nada ja havia començat opti­mista amb una gran assistència a la mani­fes­tació de Som Escola pel català a l’escola, on no hi era el PSC per motius ideològics i no pas perquè tin­gues­sin congrés. Quina ver­go­nya de PSC dei­xant de defen­sar allò que duia a l’ànima! A vega­des m’ima­gino alguns líders soci­a­lis­tes cata­lans tras­pas­sats, tor­nant del més enllà i fotent esca­les avall la direcció actual del par­tit.

En tot cas, el que dèiem, retro­ba­ment opti­mista rei­vin­di­ca­tiu al matí i injecció de moral a la nit, amb un Llach en plena forma, com sem­pre amb les inter­ven­ci­ons par­la­des, però també reco­brant aque­lla veu pode­rosa que tant ens ha emo­ci­o­nat sem­pre.

Va ser un con­cert far­cit de grans moments, amb els èxits del can­tau­tor de Ver­ges fent posar dem­peus el Sant Jordi en dife­rents oca­si­ons des del pri­mer moment. Com amb Silenci: “Sou vosal­tres qui heu fet del silenci parau­les.” O amb el clàssic La galli­neta: “La gallina ha dit que no. Visca la revo­lució”. També amb Venim del nord, venim del sud: “I cami­nem per poder ser i volem ser per cami­nar.” I, natu­ral­ment, amb Abril 74: “Com­panys, si enyo­reu les pri­ma­ve­res lliu­res, amb vosal­tres vull anar.” I, sobre­tot amb Com­panys, no és això, ben actual: “Ens diran que ara cal espe­rar. I espe­rem, ben segur que espe­rem, és l’espera dels que no ens atu­ra­rem, fins que no cal­gui dir: no és això”. Per aca­bar donant la veu al poble amb L’estaca. “La veu la teniu vosal­tres, no ho obli­deu mai”, va dir Llach. Doncs això.