La veu del poble

Mentre Pablo Casado deixava anar mentides sobre l’escola i el català pel broc gros –oblidant que, justament, el que assegurava que feien els mestres catalans sí que ho havien fet els obscurs docents de l’escola franquista amb els nens que parlaven català–, Lluís Llach injectava una gran dosi de moral als més de setze mil espectadors que dissabte a la nit omplíem el Palau Sant Jordi.

La jornada ja havia començat optimista amb una gran assistència a la manifestació de Som Escola pel català a l’escola, on no hi era el PSC per motius ideològics i no pas perquè tinguessin congrés. Quina vergonya de PSC deixant de defensar allò que duia a l’ànima! A vegades m’imagino alguns líders socialistes catalans traspassats, tornant del més enllà i fotent escales avall la direcció actual del partit.

En tot cas, el que dèiem, retrobament optimista reivindicatiu al matí i injecció de moral a la nit, amb un Llach en plena forma, com sempre amb les intervencions parlades, però també recobrant aquella veu poderosa que tant ens ha emocionat sempre.

Va ser un concert farcit de grans moments, amb els èxits del cantautor de Verges fent posar dempeus el Sant Jordi en diferents ocasions des del primer moment. Com amb Silenci: “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules.” O amb el clàssic La gallineta: “La gallina ha dit que no. Visca la revolució”. També amb Venim del nord, venim del sud: “I caminem per poder ser i volem ser per caminar.” I, naturalment, amb Abril 74: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar.” I, sobretot amb Companys, no és això, ben actual: “Ens diran que ara cal esperar. I esperem, ben segur que esperem, és l’espera dels que no ens aturarem, fins que no calgui dir: no és això”. Per acabar donant la veu al poble amb L’estaca. “La veu la teniu vosaltres, no ho oblideu mai”, va dir Llach. Doncs això.