Històries de Nadal
Fa temps que em desconcerta l’avançament de la parafernàlia nadalenca i l’encesa excessiva de llums quan encara dissabte passat bona part del meu barri es va quedar a les fosques i fa una setmana vam haver de suportar un tall de cinc hores al matí. I no és la Font de la Pólvora, parlo de Montjuïc. Paguem les factures elèctriques més cares de la història amb un servei vergonyós.
Avui, 22 de desembre, és el dia que en la meva infantesa iniciava les festes de Nadal, amb la inefable cantarella dels nens de Sant Ildefons sintonitzada a totes les llars. Ara fa setmanes que ens bombardegen amb anuncis que prometen un món millor, quan la realitat és molt més crua. La loteria m’ha seguit la petja fins fa quatre anys: primer vaig treballar en un banc; més tard, ja en el periodisme, per l’interès informatiu dels premiats pel sorteig nadalenc. Però des dels fets d’octubre del 2017 he deixat de comprar loteria nacional. Tampoc en compro de catalana. De jove vaig decidir que la loteria de Nadal seria l’única despesa en jocs d’atzar. Tot això que hi he guanyat.
Abans a casa no celebràvem la Nit de Nadal. El plat fort era el dinar del 25 i el tió que teníem al pati tapat amb una saca, amb aquella entranyable capacitat d’un soc de cruspir-se les peles de taronja, mandarina o plàtan. Quina meravella! La màgia del tió –no vull entrar en la polèmica de si s’ha de picar o no, vivim en una societat que embogeix– només és comparable amb la de la nit de Reis, quan no podia agafar el son. I mai podré oblidar les explicacions de la mare quan carrer amunt o avall arribaven joguines més bones que les de casa: –“Oh, és que als Reis d’Orient se’ls han acabat els joguets just aquí i han fet el que han pogut... Després han anat a proveir-se i per això a can R. n’han deixat de més bons.” I ens ho crèiem. I el cas és que acabàvem compartint les joguines amb els veïns perquè en aquells temps els carrers sí que eren nostres.
Nadal té cares fosques i no només per tota la gent sense llar, per la que viu al límit, per tots els desemparats. També és un moment d’acció per als lladregots que aprofiten les absències per entrar i capgirar-te la casa buscant diners i or, dos béns que a moltes llars són més aviat escassos. És una violació de la intimitat repugnant. Calaixos i robes regirats, papers, llibres o carpetes escampats arreu. L’ocasió fa el lladre. No els faciliteu la feina. Bon Nadal!
