Llibertats

Aquesta columna vol reco­ma­nar un lli­bre. Si ets purità o neo­con­ser­va­dor, passa a l’arti­cle següent. No m’interessa que em lle­gei­xis, ni que em miris, ni que em salu­dis pel car­rer. Em fot fàstic la teva medi­o­cri­tat, la teva doble moral i la teva cara. El lli­bre que demà podeu posar sota el tió o damunt del plat abans de ser­vir l’escu­de­lla és Bai­xaré de la lluna en tiro­lina, diri­git (perquè real­ment sem­bla una pel·lícula o un musi­cal) per Santi Bal­mes. Escrit en pri­mera per­sona i en for­mat die­tari, el Dei­bid, un nano de dotze anys molt ben parit, comença el seu relat l’agost del 2020, en ple con­fi­na­ment, i explica coses tan impro­ba­bles com ara la sepa­ració dels seus pares. A qui se li acut? Un divorci al segle XXI? Doncs sí, no fotem, avui l’estrany és qui té el pare i la mare junts. A l’anti­no­vel·la de Bal­mes també hi ha un camí d’apre­nen­tatge: el Dei­bid, que és un puta molt trem­pat, fa el canvi de primària a secundària i, oh my god, s’ena­mora per pri­mera vegada. Heu vist mai un noi que s’ena­mori a l’ins­ti­tut? Jo sí, el meu propi fill. I tots els altres, i les altres. El Dei­bid, un dia, enganxa el seu pare follant amb la seva nova pare­lla. Quina aber­ració! Qui no ha vist una cosa així? Tot­hom, hòstia, tot­hom. Ja en tinc els ova­ris plens, de tanta collo­nada. El lli­bre et diver­tirà i t’emo­ci­o­narà per igual i, a sobre, està ben escrit, cosa que ara tam­poc no abunda a les lli­bre­ries. Bal­mes bri­lla en la cre­ació de per­so­nat­ges, també dels secun­da­ris: l’àvia Dianne i l’oncle Vin­cent et des­cor­da­ran el riure. La crítica social treu sovint el cap a les pàgines d’aquest relat entre­tin­gut i deli­cat sobre fer-se gran sense per­dre les ganes de seguir vivint a la lluna.