Miró, sempre present

Joan Miró va morir als 90 anys el dia de Nadal de 1983 a la seva casa de Palma. És a dir, avui fa 38 anys. Quan es van complir els 30, la periodista Montse Frisach va publicar en aquest diari un bell reportatge en què diverses veus de l’art reivindicaven la vigència del seu llegat. L’he rellegit aquests dies i ni una coma ha caducat. L’enyorat Arnau Puig el destacava com “un artista que ofereix pautes d’alliberament”. Pilar Parcerisas emfasitzava que “aporta a la sensible situació de la Catalunya del segle XXI un missatge de resistència i acció, serè i bel·ligerant alhora”. I Joan M. Minguet sostenia que “apel·la no només als sentits, també a l’intel·lecte. El seu valor creix amb el pas dels anys”. Arrelat a la terra, a la terra catalana, Miró va tenir una visió universal i còsmica de les coses. I si m’ha vingut de gust recordar-lo avui no és només per l’aniversari de la seva mort, sinó també perquè un dels seus llocs més màgics, el Mas Miró de Mont-roig del Camp, ha estat nominat al premi Museu Europeu del 2022. No hi ha cap més candidat català, per cert. La meva mirada de reüll acomiada l’any felicitant tot l’equip d’aquest espai, amb Elena Juncosa al capdavant. I amb el desig que l’alegria acabi sent completa i s’alcin amb el guardó, que es donarà a conèixer al maig a Estònia.