Una mirada internacional

De tant en tant, convé donar una mirada internacional per saber com van les coses a la resta del món. I no van gaire bé, perquè les grans potències, Xina i els Estats Units, mantenen unes relacions que no són envejables. La Xina, tot i que ha aconseguit moltes coses en el terreny econòmic, també comença a tenir problemes econòmics i es troba en situacions difícils en el terreny social. Els EUA tenen ara un president que dona deu voltes a l’anterior. És difícil entendre com el país més desenvolupat del món i el primer a aplicar la democràcia arribés va escollir un president com Donald Trump. Però no sabem si Biden se’n sortirà, ja que té entre les mans un país amb gran capacitat, però també amb greus defectes, que no ha resolt: el racisme i una població amb permís general d’armes, entre d’altres. Esperem, en tot cas, que recuperin el seny.

Europa vol i dol, ja que estem lluny de l’estat unificat que pretenien els fundadors de les primeres institucions europees. Rússia manté una situació que si no és una dictadura, poc n’hi falta. Sembla que tornem a entrar en un període de guerra freda, com el que es va viure després de la Segona Guerra Mundial i de què vam sortir no fa gaires anys, després de la desaparició d’un estat que es deia Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). L’Amèrica Llatina tampoc se’n surt de cap manera, entre problemes de drogues, destrucció de la selva amazònica, els problemes financers de l’Argentina, un Xile que torna a tenir un partit que enyora el general Pinochet i tantes altres desgràcies de l’Amèrica Central. En definitiva, a pocs anys vista, no podem esperar res d’aquesta zona enorme de la Terra.

No conec el continent asiàtic i, per tant, no puc parlar-ne amb cap seguretat. Només conec un Japó que té una gran indústria i una Índia que té una població enorme. Mentre que a la llunyana Oceania tenim dos parents propers com són Austràlia i Nova Zelanda. En definitiva. Estem en un moment que no és pas de lluïment. I m’ha sortit en vers i tot.

Fa molt temps que demano que la solució podria ser un canvi de sistema econòmic, tot i que tinc consciència que requeriria una pila d’anys, però ningú no té prou valor per contestar-me, ni en vol saber res. Aleshores em pregunto: hi ha un sistema econòmic conservador capaç d’acceptar uns canvis formals importants? Què pensa el partit socialista, que existeix a tot el món, i on vol anar? És que creu que podem seguir amb el sistema capitalista actual? Sabem què pensa el partit que hi ha a l’esquerra d’aquest partit socialista? Ningú no creu en el socialisme planificat després de l’experiència negativa de la Unió Soviètica, sempre, és clar, que no es vulgui entrar en el terreny de les dictadures, que n’hi ha de tota mena, però cap que asseguri un estat econòmicament estable i socialment just i responsable. No predico un món d’esquerres radicals, però sí un món amb capacitat de veure les coses com són i, evidentment, un canvi només es pot veure si l’apliquen uns estats conservadors capaços d’entendre’s amb una altra meitat del món en què dominen les esquerres.

En definitiva, la mirada internacional, amb pandèmia o sense, no pot ser optimista, i tot indica, segons el meu parer, que el món ha de fer un canvi important en el sistema econòmic per tal que es vagi a un món socialment més just i econòmicament més apte.