‘Book towns’ que ens reil·lusionen

Ja ens qüestionàvem des de fa temps si la nostra existència està més a prop del mercat de valors que de la conversa de tu a tu amb un amic, però ara sabem fins a quin punt necessitem espais de trobada i projectes que en creïn, enmig de tanta confusió. De tant en tant, sorgeixen iniciatives que propicien aquests espais, com ara “Calonge, poble de llibres”, una realitat que s’inspira en la creació de book towns –viles, pobles o indrets rurals on es concentren petites empreses relacionades amb el comerç del llibre–. Aquest és un projecte cultural que vol ser estable i exhala esperança, talment una alenada d’aire fresc. Deixeu-me fer un petit repàs de l’origen: el 1963 es va crear la primera vila del llibre a Hay-on-Wye, una població de Gal·les; a partir d’aquí, la iniciativa s’ha anat estenent i consolidant en diversos països del món.

Al nostre país des de fa temps funciona la Xarxa de Viles del llibre, que va néixer el 2008 a Bellprat i que ha anat creixent pel territori, com una aposta que s’emmiralla en les viles del llibre europees –Montolieu en seria un exemple– on el llibre de segona mà també té un cert protagonisme. Aquesta xarxa, impulsada per un molt bon equip que dirigeix Enric Bono, representa la consolidació d’un repte important que s’ampliarà a partir de l’any vinent a diverses poblacions del Maresme i a Manacor. És clar que, en aquest model que ja coneixem i valorem, la durada de celebració d’actes culturals a l’entorn dels llibres ocupa un període breu –amb concentració d’activitats durant un cap de setmana–, tot i que la voluntat és la de deixar empremta en cadascuna de les diferents viles del llibre per assegurar una implantació més perdurable. És en aquest darrer punt que posa èmfasi la iniciativa diferenciada (poble de llibres) que s’ha posat en marxa a Calonge (Baix Empordà), amb la idea de dinamitzar el nucli antic de la població, a l’entorn del qual ja s’han obert set llibreries –una d’elles generalista i les altres especialitzades en llibres de viatge, literatura infantil i juvenil i jocs educatius, llibres d’espiritualitat i mística, còmics...–. Aquestes llibreries coexistiran amb altres consolidades com la llibreria Dalmau de Sant Antoni de Calonge, Can Romero de Palamós, La Guineu, la llibreria Nobel i la Roldós de Sant Feliu de Guíxols, la llibreria Susana i Regal’Aro (Platja d’Aro) o Vitel·la de Palafrugell. Unes i altres donaran servei als lectors de la zona que han vist amb tristesa com en els darrers anys es tancaven establiments emblemàtics.

Les llibreteres i llibreters acostumen a ser gent valenta i a Calonge han trobat un marc adequat per invertir –incentivats per bonificacions que l’Ajuntament ha ofert amb l’objectiu de revitalitzar el centre urbà–. Per això s’està creant també una programació ambiciosa que inclourà l’organització de congressos, una escola de dramatúrgia i activitats que convoquin autors reconeguts arreu. Un poble de llibres pot aconseguir tot això? Fa trenta anys Joe Cocker va actuar al camp municipal d’esports de Falset, al Priorat. M’ho recorda Norbert Botella, regidor de Cultura de Calonge, que reconeix el gran esforç que s’ha hagut de fer fins ara per materialitzar la iniciativa. L’objectiu és aconseguir que aquests petits negocis siguin rendibles i atreguin el turisme cultural. Lectors que “en comptes d’anar a grans magatzems d’edificis verticals, vinguin a un edifici horitzontal i trobin un centre urbà amb una oferta cultural estable”.

Em passejo per una estructura radial que respira un estil slow life, com diu la propietària de Rals Llibres, la llibreria generalista on pots trobar llibres de fons. Cansats com estem de males notícies, la creativitat i la cultura dibuixen en l’esperit un oasi cromàtic. Hi ha possibilitats de fer-ho rendible? Vull pensar que el nombre de lectors si més no es mantindrà en l’índex que va marcar l’etapa de confinament. Encara ens falta molt per aixecar el llistó cultural. Però com diu Stefan Zweig –un autor que admiro– a La curación por el espíritu: la cultura cura. Iniciatives com les que he descrit són un recordatori de la importància d’esmerçar energia a crear projectes culturals nous, en comptes d’instal·lar-nos en la queixa. Es tracta d’una qüestió d’enfocament col·lectiu.