Telemedicina

Fa més d’un any i mig que vam trencar la nostra relació amb el sistema tradicional d’atenció sanitària. No era una relació idíl·lica però ens havíem acostumat a la seva companyia, a la seva presència física en les nostres vides. La manera de tractar-nos la salut de forma presencial, amb el cara a cara amb infermers i metges, es va acabar quasi de cop per una emergència sanitària que mai abans no havíem patit i que, en aquell moment, encara poc ens pensàvem com n’arribaria a ser, de catastròfica. Eines com La Meva Salut van obrir un espai de salut digital que clarament ha facilitat l’atenció sanitària en un temps en què la presencialitat i el cos a cos han estat limitats fins a l’extrem, si no directament prohibit. La pandèmia ha fet accelerar tant l’àmbit de la salut digital que tenim clar que ja no hi ha marxa enrere i, arribats a aquest punt, només ens queda demanar que si la telemedicina ha vingut per quedar-se, almenys que serveixi per transformar un sistema de salut que ja estava en quarantena abans de la irrupció de la pandèmia. L’ús massiu de les eines de salut digital han provocat col·lapses i ens han fet emprenyar, tot i ser conscients que els professionals (mai no podríem més que elogiar la seva feina) han de treballar amb pressió i en situacions de màxima complexitat. La digitalització ens ha estat imposada (als pacients i als professionals) i l’hem hagut de trampejar tots plegats a correcuita. Però passada la pandèmia, perquè bé que algun dia deurà passar, cal més formació, més recursos i una millor organització del renovat i virtual sistema d’atenció sanitària.