El Jardí de la Infància

Quan tenia el nano petit, vaig aprendre’m tots els camins alternatius per no haver de passar per davant de cap parc infantil. Fer-ho significava haver d’aturar-m’hi, anar-li al darrere per por que no prengués mal, barallar-m’hi a l’hora de marxar i no arribar mai a lloc. Si el meu fill va tenir una infància feliç va ser per les Lletres Toves d’en Paco Torres Monsó, que no me’n recordava mai d’esquivar, i perquè els dies de festa el portava al Jardí de la Infància, l’únic parc on quedàvem embadalits tots dos: ell, absort en la caiguda de les fulles dels arbres; jo, davant la boca fosca del refugi antiaeri. Ni durant la guerra, quan va haver de ser excavat perquè la població s’hi protegís dels bombardejos, no va perdre el nom de Jardí de la Infància, encara que ja només era un terraplè boterut, però ha calgut que passin noranta anys perquè s’hagi adoptat com a denominació oficial. Confosa sovint amb la plaça del general Marvà, que hi és a tocar, els veïns la coneixien antigament com la placeta del Carme, perquè aquí acabava la Girona vella, la Girona emmurallada, i començava la menestralia dels afores, que és tot allò que fa lleig al centre. Potser per aquest seu emplaçament de cruïlla ha estat sempre una mica deixada de la mà de déu, a pesar que aquí s’hi reunia tothom, des de la comitiva fúnebre en honor d’un cap de brigada fins als quatre sonats que a les portes de la guerra van decidir constituir una penya taurina amb el nom d’El Rejón. Cap activitat, però, va tenir més èxit que les funcions de putxinel·lis que hi organitzaven cada any per Fires, com la que va fotografiar Valentí Fargnoli el 1932, amb una multitud arremolinant-se al voltant del teatret de guinyol de Ramon Batlle i Pere Romans. L’espai, inaugurat amb la República, el 1931, era obra de l’arquitecte municipal Ricard Giralt Casadesús, decidit a convertir Girona en una ciutat jardí per mitjà de parterres florits, brolladors i una caseta de burots a la Devesa que el setmanari Clarinet descrivia amb sarcasme com un “petit xalet de rajola verda i blanca”, amb cloquer i tot, i “dues pilotes de futbol a la teulada”. Per al Jardí de la Infància, Giralt va concebre un dibuix molt net: dos clots de sorra perquè hi terregés la mainada encerclats per unes glorietes de ferro forjat per entre les quals s’enfilaven rosers blancs i vermells. Res de jocs mecànics. Hi va haver un temps que ser criatura era un goig fins i tot per a les mares.