La meva sang

Acabo l’any amb una reflexió de les que em fan explotar el cervellet quan no tinc un bon dia. I avui no tinc un bon dia: el 31 de desembre de fa disset anys va néixer el meu primer fill, en Jan-Pol, que va morir al cap de setanta-dues hores. Més enllà d’aquesta tragèdia, que no desitjo a ningú perquè no es pot superar ni en set vides, penso en el dia que toca anar a treure’t sang. Les anàlisis mesuren el nombre i el tipus de cèl·lules, fet que ajuda els metges a verificar l’estat general de la teva salut i a diagnosticar malalties i afeccions. I jo ho veig com un autèntic robatori a mà armada: la meva sang és meva i no acabo de pillar per què me l’han de prendre. La regla, per exemple, és sang que el meu cos elimina perquè li dona la gana. Però que et clavin una agulla i et xuclin la substància vital és poc més que un atac, un delicte si ens ho miréssim amb ulls filosòfics. Sembla mentida que al segle XXI no s’hagi inventat una altra prova mèdica menys invasiva. Notar com la sang se’n va del teu cos cap a una xeringa ridícula que, al seu torn, omplirà uns potets igual de ridículs, és una de les percepcions més irritants del curiós món en què vivim. Fent meves les paraules de la gran poeta Alejandra Pizarnik, és la sensació d’estar perdent molta sang per alguna ferida que no ubico. A la propera els proposaré treure-me-la jo mateixa, la sang. Que me n’ensenyin. Aprenc ràpid. Potser així no em sentiré com si m’estiguessin atracant enmig d’un carreró sense sortida. Potser així m’ompliré jo sola els potets com feia amb els jocs de química que em portaven els Reis quan era petita, just el dia del meu aniversari.