Fer política és decidir

Diguem que com més gran em faig, més tendeixo a no creure en les bones intencions que hi ha al darrere de les decisions de polítics, administracions i institucions. Segurament és per deformació professional, però amb el temps se m’esmola el sentit crític i la necessitat de passar pel sedàs les grans afirmacions que es venen amb l’enunciat que es fan pel benestar públic. Prendre decisions que afectin tota la societat i, sobretot, aplicar-les, porta incorporada de sèrie la crítica d’una part dels afectats, perquè és literalment impossible agradar a tothom. Doncs aquesta màxima indiscutible cada cop genera més urticària entre els que manen i s’entesten a construir una complexa arquitectura d’arguments i explicacions que encara generen una resposta més negativa de part de més gent. Tractar els ciutadans com a infants o, pitjor, com a ovelles, no els fa deixar de tenir opinió, de reclamar informació i d’exigir respostes.

Més enllà d’admetre que algunes previsions no es compleixen o que embolcallar-se amb les banderes no ho justifica tot, els responsables que el país rutlli han de tenir clar que hi són per un temps finit i que estan subjectes a una mena de contracte amb la gent que els ha escollit, i que no els ha escollit també, i que ve de complement amb el sou.

Demanar llum i taquígrafs en totes les decisions que es prenen com a país és agosarat i impossible, en soc plenament conscient. Però d’això a anar variant d’estratègia segons com bufa el vent o com canvien les intencions de vot, ni és recomanable ni és, especialment, ètic. Ja fa temps que vam comprovar que les promeses polítiques eren de cristall, tan delicades com fràgils, i que segons quins anhels compartits s’havien de tornar a guardar al calaix perquè resultaven incòmodes davant la realitat del dia a dia. Comença un nou any farcit de reptes, però amb els mateixos actors en escena i amb el pressentiment, tant de bo equivocat, que la política del quedar bé, de l’oratòria buida i de generar només titulars continuarà.