La cantarella de la ‘unidad de mercado’

El 2013, a l’Estat es va aprovar una llei de garantia de la unitat de mercat (llei 20/2013) que es fixava com a objectiu assegurar la integritat de l’ordre econòmic nacional. La unitat de mercat es fonamenta en la lliure circulació d’operadors econòmics, béns i serveis, sense que cap autoritat (s’entén que de rang inferior a la central) pugui posar-hi obstacles, i en la igualtat de condicions bàsiques d’exercici de l’activitat econòmica. La llei va ser una resposta a la proliferació de normatives territorials, que provocava queixes empresarials, i un passet polític més en la laminació competencial autonòmica. Tanmateix, posteriorment el TC la va retallar, decantant-se per respectar l’autonomisme enfront del desig harmonitzador. Tot i això, les veus que reclamen i practiquen la unitat de mercat segueixen ben afinades. La més recent, l’ha fet sentir el president de la CEOE amb motiu de la reforma laboral i la pretensió del PNB de no donar-hi suport si no es canvia l’actual prevalença dels convenis laborals estatals per sobre dels autonòmics. El senyor Garamendi, està en contra d’una descentralització de la negociació col·lectiva perquè trencaria la unitat de mercat. Els sindicats espanyols, sense dir-ho, tàcitament ho accepten i ho practiquen. Paradoxalment, en benefici del que s’anomena “unitat de mercat”, en aquest cas laboral, el que es fa és distorsionar el seu funcionament. Si el mercat de la negociació col·lectiva s’ajustés al territori, beneficiaria els dos agents socials. En regions amb alt nivell d’atur i baix cost relatiu de la vida (per diferències en el preu de l’habitatge, per exemple), els empresaris podrien pactar salaris més baixos que aquí o al País Basc, i contractarien personal. Els sindicats, per la seva banda, veurien que augmenta l’ocupació i baixa l’atur, i que això es fa amb uns salaris dignes, en concordança amb el cost de la vida de la zona. Doncs no, el món al revés. No hi haurà la política entremig?