Amabilitat assassina

A finals del 2020, Carme Junyent, professora de filologia de la UB, va publicar El futur el català depèn de tu (Campana). Al llibre, Junyent, especialista en llengües amenaçades, ens diu, ras i curt, que el català es troba en un camí que, si no canvia, du a la seva desaparició. A Catalunya, del 2005 al 2020, el nombre de parlants habituals de català ha disminuït del 46% al 36%. Aquesta situació és encara molt pitjor entre els joves de les zones urbanes. A Barcelona ciutat, només un 20% dels joves tenen el català com a llengua habitual. I això passa quan el 95% de la població catalana entén el català.

Les raons per les quals hem arribat fins aquí són múltiples, incloent els constants i múltiples esforços espanyolitzadors del govern i les administracions espanyoles. Una raó important, explica Junyent, és que el català és una llengua “marcada”: si la utilitzo, potser em pot portar problemes, per tant, n’utilitzo una de “no-marcada”, el castellà. Però hi ha una raó clau que està sota el nostre control. Diu Junyent que un dels factors clau en la desaparició de les llengües, és quan els seus propis parlants decideixen deixar d’utilitzar-la. I això és el que fem multitud de vegades cada dia els catalanoparlants: bé quan ens responen en castellà; bé quan iniciem una conversa amb algú que no coneixem, especialment si són catalans d’altres ètnies, sobre els quals assumim que no entendran el català. I amb tot això passem un missatge demolidor a tots els nous catalans: la llengua que realment compta, i l’única que et cal entendre, és el castellà.

I així Junyent ens posa davant del mirall i ens diu contundentment que el català depèn de cadascun de nosaltres: o ens posem tots a parlar-lo sempre, i no canviem mai de llengua (amb la possible excepció, afegeixo jo, de l’àmbit laboral, on no tot és possible a la pràctica), o el català desapareixerà. I en el cas excepcional d’algú del 5% que no l’entén, sempre es pot tractar com l’excepció que és. I no n’hi ha prou amb pensar que ho fem, sinó que cal fer-ho de debò: jo he presenciat innumerables exemples de catalans independentistes que, sense adonar-se’n, canvien al castellà tan bon punt reben una resposta en aquesta llengua.

L’Albano Dante Fachín, en un vídeo de Octuvre.cat (Nov-2020), comparteix la seva estranyesa i preocupació davant d’aquest comportament, que ell atribueix al fet que, després de tants segles i tants esforços de repressió, finalment els catalans hem acabat creient i interioritzant que realment és de mala educació que parlem en català a Catalunya, i així ens posem tots solets el morrió que ens han volgut posar des de fa segles, culminant tots els esforços genocides culturals espanyolistes. En contra d’aquesta incomoditat percebuda, l’Albano ens posa l’exemple de la seva mare, de qui diu que no s’ha llançat mai a parlar-lo, però que ens estarà agraïda si li parlem en català. I això coincideix amb la meva experiència personal. Ara fa dècades que vaig decidir parlar només català, i durant tots aquests anys, només m’he trobat un cambrer en un bar que es va negar a entendre’m. Però, alhora, he perdut el compte de totes les persones que m’han agraït explícitament que els parlés en català, malgrat que no fos la seva llengua habitual, perquè així tenien la possibilitat de practicar-lo, possibilitat que els és habitualment negada, atès que tothom canvia de llengua tan bon punt ells responen en castellà.

Tenim la situació privilegiada que el 95% dels catalans entenen el català, i que un 80% estan a favor de la immersió lingüística. Com l’Albano, ells ens estimen i també estimen la nostra llengua, i ens ajudaran i donaran suport en els nostres esforços per a preservar-la. El castellà no corre cap mena de perill. El català es troba a l’UCI. La independència del nostre país ara mateix no es troba a tocar i en qualsevol cas requerirà un esforç concertat de la majoria. Però la defensa de la teva llengua és una actuació individual, en la qual tothom compta i té un impacte directe.

D’aquí a molts i molts anys, quan cadascú de nosaltres ens trobem a l’estadi final de la nostra existència, mirarem enrere cap al present, i bé ens lliscarà galta avall una llàgrima silenciosa, mentre ens lamentem estèrilment per haver deixat llanguir i morir els mots, o bé ens brillarà als ulls el foc d’haver decidit posar-nos dempeus i defensar el nostre llegat. El moment és ara. Com deia la cançó: “Que hem begut, potser, digueu-me, la metzina de la son?”