El gruix d’Antoni Dalmau

La nit de Reis ens va portar una tristíssima notícia: la mort d’Antoni Dalmau, un referent polític i cultural per a tota una generació de joves que vam voler implicar-nos en la política a la “manera Dalmau”, un estil d’activisme polític que va deixar molt ben explicat a Cartes a un jove polític. Què pots fer tu pel teu país. Dalmau feia política fugint de les batalles partidistes i amb un alt sentit de servei a les institucions. Tota la vida va treballar pel país des de la més absoluta coherència ideològica, i per això no va poder acceptar que les sigles que tant havia defensat abandonessin el catalanisme, esdevinguessin sucursalistes i aparquessin el dret a decidir. Quan li preguntaven per què havia deixat el PSC, ell responia: “Jo no he deixat el meu partit, el meu partit m’ha deixat a mi.” I era ben cert: ell seguia defensant les mateixes idees de sempre: una Catalunya sobirana. Dalmau era una persona culta i treballadora, un gran conversador, un intel·lectual que sabia expressar de manera planera, amb bonhomia i sense estridències, les idees més contundents, que sabia convèncer i generar consensos. Cada conversa amb ell, cada tertúlia de sobretaula, era un immens aprenentatge. De tot el gran llegat cultural i polític que deixa a la ciutat d’Igualada i a tot el país, en destacaria un intangible molt escàs: el gruix. Un gruix que és una suma de coneixement, ambició, mirada llarga, profunditat i rigor per treballar des de les institucions i des de l’activisme per construir un país millor. Dalmau ens va ensenyar molt, però n’haurem de seguir aprenent encara.