País retallat

Abans d’aca­bar l’any vaig dema­nar el pro­grama de cele­bració del cen­te­nari de Gui­llem Vila­dot a Pau Min­guet, el direc­tor de Lo Par­dal, la fun­dació d’aquest artista i escrip­tor, a Agra­munt, per incloure’l a l’arti­cle de les prin­ci­pals expo­si­ci­ons d’enguany, i que publi­ca­rem demà, diu­menge. A algu­nes de les ins­ti­tu­ci­ons de les que en diem impor­tants, amb tants més mit­jans econòmics i humans, els con­vin­dria la trem­pera del modest Lo Par­dal, però això ja és una altra història. O pot­ser és la mateixa, la de sem­pre, vaja. Que el bar­ce­lo­na­cen­trisme és un dels mals endèmics de Cata­lu­nya. El pro­blema no és ser un país petit; ho és obce­car-se a reta­llar-lo amb les tiso­res de l’esno­bisme i de l’auto­odi. Sobre­tot per l’oest, la terra de Vila­dot, que tindrà un any com­me­mo­ra­tiu d’altíssim nivell però sense el reco­nei­xe­ment ofi­cial de la Gene­ra­li­tat. Fa uns dies va començar a cir­cu­lar un mani­fest per inten­tar fer rec­ti­fi­car el govern (fins ahir ja l’havien sig­nat més de 1.700 per­so­nes). Menys­te­nir una figura de la rellevància de Vila­dot deva­lua la nos­tra cul­tura i només farà que per­pe­tuar el males­tar que impera fora de la gran capi­tal, en el mal ano­me­nat ter­ri­tori, un eufe­misme de perifèria. I ves que la vani­tosa Bar­ce­lona pot­ser al final ja no serà capi­tal de res, només una urbs abs­treta i aïllada del seu entorn més pro­per.