Creuant els dits

Les decisions dels responsables de gestionar la pandèmia sovint fan de mal valorar, sobretot perquè els mortals que les hem d’assumir no tenim ni de bon tros tota la informació sobre les diferents variables que proporcionen la visió global de la situació de què disposen ells. I en general, si considerem que una pandèmia no és un problema precisament recurrent, si més no fins ara, n’hem de lloar l’esforç i el pes de la responsabilitat que duen al damunt. Tanmateix, i malgrat que hi ha força raons pedagògiques que justifiquen que l’aula d’una escola no s’ha de confinar fins que s’hi trobin cinc positius de la covid-19, és difícil no sospitar que al darrere també hi han pesat motivacions, diguem-ne, logístiques, o directament econòmiques. I és que, atesa la rapidesa amb què s’estén la variant òmicron, que es constata sense ser-ne cap expert, simplement comprovant les xifres diàries d’encomanats, i que els alumnes d’infantil i la majoria dels de primària no es poden quedar a casa sense un adult que se n’ocupi, cal suposar que la decisió té també a veure amb la inoperància dels governs davant una més que probable onada de persones que haurien de demanar a la feina de quedar-se a casa per tenir cura dels fills. Per tot plegat, i recordant de nou la forta expansió de l’òmicron, esperem que gràcies als cribratges tot plegat no se’ns torni en contra i derivi en un nou tsunami de contagis. Per no parlar dels eterns oblidats, els mestres, a qui ningú sembla haver consultat abans de prendre certes mesures.