Democràcia i veritat

Prou que sabem que el terme democràcia ve dels grecs, i que és una manera –més o menys idealitzada– d’entendre el funcionament de la vida pública. També sabem que no és una idea abstracta que cal aplicar mecànicament o que es pot fer servir com una mena de tribunal per jutjar realitats polítiques. I, menys encara, com una mena de valor absolut al qual s’han de subordinar tots els altres valors polítics. Però, en canvi, roman com una inspiració que pot regular i ajudar a entendre situacions concretes, amb les seves limitacions i les seves possibilitats. Si defugim ara la pretensió de la precisió mecànica que vol regular-ho tot i ens situem en l’àmbit de la inspiració que ens pot ajudar a situar-nos en el present, potser convindria retornar en alguns aspectes als grecs. Ni que sigui per començar recordant que la democràcia no és res que se sostingui soleta, sinó que la seva qualitat requereix la interrelació amb altres termes, que en són el complement regulador.

Així doncs, la democràcia requereix també la isegoria. És a dir, que tots tinguin el mateix dret de veu. No és només una manera de prendre decisions o de designar els qui les han de prendre, sinó que requereix que, al llarg de tot el procés, totes les veus tinguin l’oportunitat de fer-se sentir i de ser escoltades. La democràcia, doncs, perd qualitat quan hi ha veus silenciades per acció o omissió, o quan els poders menystenen o persegueixen veus que els resulten incòmodes o dissonants. Però la democràcia requereix també la isonomia, igualtat davant la llei, que és el contrari de fer servir la llei com una variant de l’exercici del poder establert. La llei no pot ser una variant de l’exercici del poder pels qui l’ocupen, sinó aquell espai públic en què la igualtat dels ciutadans està garantida. No és per tant una mera formalitat. Quan Alfonso Guerra va declarar pomposament que Montesquieu havia mort, el que declarava era que la democràcia deixava, pròpiament, de ser la inspiradora de la vida pública, encara que continués havent-hi eleccions periòdiques. D’aquella pols, aquests fangs. Però a aquests tres referents inspiradors –que en si mateixos ja són prou importants i determinants– en falta un altre, que sovint s’oblida, parresia, la pèrdua de reconeixement de la qual potser avui ens pot ajudar especialment a entendre alguns dels nostres atzucacs. Entre altres raons perquè la pèrdua no és imputable només a la classe política i els seus dirigents, sinó també a la ciutadania.

La parresia fa referència a parlar lliurement, dient tot el que cal dir, dir la veritat. Amb llibertat. Això vol dir que una vida pública farcida de mentides, en la qual s’emmascaren o tergiversen els fets o, simplement, es donen per bones les falsedats és letal per a la democràcia. Tant per part dels que proclamen les mentides com a suposats fets, com per part dels que se’n fa ressò, deliberadament o acríticament. Pavese deia que potser no sabem què és la veritat, però sí que sabem què és mentida. Cal dir-ho ben clar: avui el combat per la veritat és un combat per la democràcia. I utilitzem la paraula combat deliberadament. No podem considerar innòcua una vida pública on la mentida, la voluntat d’enganyar, té carta de naturalesa i forma part fins i tot de discursos institucionals. La difuminació de la frontera entre veritat i mentida, quan es tracta de dades i fets, no forma part del pluralisme.

Però si hi ha una relació amb la veritat vinculada als fets, n’hi ha una altra vinculada a l’autenticitat. La veritat també és una relació. No tan sols amb els fets, sinó també amb un mateix i amb els altres. Una relació en què el que hom diu, la seva paraula, té alguna vinculació amb el que hom és i amb el que hom creu, i ho exposa amb netedat, vinculant credibilitat i autenticitat, perquè parlar i fer tenen una mínima coherència. Aquí la veritat demana coratge, perquè es tracta de córrer un risc. El risc de no guiar-se per l’adulació, la manipulació o la submissió a la pertinença al grup. El risc de ser crític si cal, a desgrat de les conseqüències que pugui tenir. Tornem a recordar el veritable filòsof de la nostra política, Alfonso Guerra: “El que se mueve no sale en la foto”. Davant del guerrisme que perdura en tants i tants d’àmbits, remetre’s al sentit crític de la veritat vol dir tenir criteri, exposar-lo donant raons; no tenir simplement opinió, sotmetiment i disciplina de grup. Ni dir qualsevol cosa de qualsevol manera: parlar no és proferir flatulències verbals.

Algun dia hauríem d’entendre que defensar la democràcia inclou el coratge transversal del combat per la veritat o almenys de no deixar-nos voluntàriament enganyar per les mentides. Abans que no sigui massa tard, tot i que continuï havent-hi eleccions.