Granja i fems de frontera

La ramaderia intensiva ha guanyat la partida per golejada. La gran majoria de granges que abans eren familiars i independents ara estan integrades en la indústria alimentària. Fora queda poc on gratar: se’n desmarquen alguns productors d’aviram i més de corder, però lamentablement el consum de la carn dels ramats que pasturant regeneren boscos i abonen els sembrats és quasi testimonial. Els països europeus del nord fa anys que van decidir que els del sud ens quedéssim l’engreix d’un bestiar que, a escala industrial, contamina greument els aqüífers: el 49% dels municipis catalans són ara vulnerables a la contaminació per nitrats. Un de cada quatre porcs europeus s’engreixa a l’Estat, líder de la UE, i bona part acaba als mercats de la Xina. Sembrats en els quals s’aboquen, a més de purins, els llots de depuradores urbanes. Per a desesperació dels veïns dels pobles, tot està dins de la legalitat, fins i tot en comarques on els aqüífers tenen ja nivells de nitrats tan alts que han contaminat l’aigua fins a fer-la no potable.

L’any passat, el govern català va ampliar quatre anys més la moratòria per l’obertura o ampliació de noves granges de porcs per frenar la contaminació. Així que les integradores han ampliat el negoci a l’Aragó, on en una dècada els caps de bestiar han crescut un 57% contra el 16% de Catalunya. No és casualitat que les macrogranges estiguin concentrades a Lleida i Osca. Com el naixement de línies elèctriques d’alta tensió, els monocultius d’aerogeneradors i plaques. I el silenci dels pobles.