Pavese i l'estiu

Con­fesso que jo també m'he fet del fis­buk i fins i tot que no me'n pene­deixo, d'haver-ho fet perquè, per exem­ple, aquest agost he tin­gut la pos­si­bi­li­tat de lle­gir en el mur de Xavier Antich les llu­mi­no­ses notes de les seves “relec­tu­res” de la tri­lo­gia de Cesare Pavese com­posta per El bell estiu, Entre dones soles i El dia­ble als turons. A través dels seus comen­ta­ris se m'ha anat fet pre­sent el lli­gam de la lite­ra­tura de Pavese amb l'estiu i el meu lli­gam esti­val amb ella. Va ser en un estiu de la meva ado­lescència que vaig des­co­brir El bell estiu i les ganes de viure dels seus per­so­nat­ges: “En aquell temps sem­pre era festa. N'hi havia prou amb sor­tir de casa i tras­pas­sar el car­rer per tor­nar-se com boges”. És una evo­cació d'un pas­sat des d'un pre­sent cons­ci­ent del fet que el pas del temps ha dut decep­ci­ons i tris­te­ses. Però la feli­ci­tat també va exis­tir. Ho va apun­tar Italo Cal­vino: “Exis­teix una història de la feli­ci­tat en Pavese, d'una difícil feli­ci­tat en el cor de la tris­tesa”. Així ho ha reco­ne­gut Xavier Antich en la seva relec­tura de la tri­lo­gia pave­si­ana des­co­brint-hi alguna cosa que no recor­dava: “Una feli­ci­tat que tra­vessa els per­so­nat­ges més enllà del tedi i l'estan­ca­ment apa­rent de les seves vides; i unes immen­ses, ver­ti­gi­no­ses ganes de viure”. Per altra part, la feli­ci­tat en l'ima­gi­nari de Pavese es lliga als records de la infància vis­cuda a Santo Ste­fano Belbo, el poble del Pie­mont envol­tat de turons d'on, quan era encara un nen, va par­tir amb la família després de la mort del pare. Però, com reflec­teix la seva lite­ra­tura, no dei­xarà mai d'habi­tar men­tal­ment el pai­satge de la infància. I de recor­dar-ne els estius. Això men­tre que el nar­ra­dor d'El dia­ble als turons arriba a dir una cosa amb la qual cada vegada m'hi reco­nec més: “De la meva infan­tesa només recordo els estius”. Com també sento cada cop més aquests ver­sos de Pavese: “El camp és un verd ple de mis­te­ris//pel nen que hi ve a l'estiu”. Els sento perquè, cada estiu, el nen (o la nena) revé davant un verd ple de mis­te­ris.