Pavese i l'estiu

Confesso que jo també m'he fet del fisbuk i fins i tot que no me'n penedeixo, d'haver-ho fet perquè, per exemple, aquest agost he tingut la possibilitat de llegir en el mur de Xavier Antich les lluminoses notes de les seves “relectures” de la trilogia de Cesare Pavese composta per El bell estiu, Entre dones soles i El diable als turons. A través dels seus comentaris se m'ha anat fet present el lligam de la literatura de Pavese amb l'estiu i el meu lligam estival amb ella. Va ser en un estiu de la meva adolescència que vaig descobrir El bell estiu i les ganes de viure dels seus personatges: “En aquell temps sempre era festa. N'hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per tornar-se com boges”. És una evocació d'un passat des d'un present conscient del fet que el pas del temps ha dut decepcions i tristeses. Però la felicitat també va existir. Ho va apuntar Italo Calvino: “Existeix una història de la felicitat en Pavese, d'una difícil felicitat en el cor de la tristesa”. Així ho ha reconegut Xavier Antich en la seva relectura de la trilogia pavesiana descobrint-hi alguna cosa que no recordava: “Una felicitat que travessa els personatges més enllà del tedi i l'estancament aparent de les seves vides; i unes immenses, vertiginoses ganes de viure”. Per altra part, la felicitat en l'imaginari de Pavese es lliga als records de la infància viscuda a Santo Stefano Belbo, el poble del Piemont envoltat de turons d'on, quan era encara un nen, va partir amb la família després de la mort del pare. Però, com reflecteix la seva literatura, no deixarà mai d'habitar mentalment el paisatge de la infància. I de recordar-ne els estius. Això mentre que el narrador d'El diable als turons arriba a dir una cosa amb la qual cada vegada m'hi reconec més: “De la meva infantesa només recordo els estius”. Com també sento cada cop més aquests versos de Pavese: “El camp és un verd ple de misteris//pel nen que hi ve a l'estiu”. Els sento perquè, cada estiu, el nen (o la nena) revé davant un verd ple de misteris.