De l’art

En un dels seus il·luminadors articles a propòsit de la pràctica, la teoria, la pedagogia, la recepció i les institucions de les arts, Maria Palau informava recentment en aquest diari sobre un llibre d’Enric Nogueras, L’art d’explicar l’art, que aporta la història, el rerefons o les motivacions de diverses obres, en bona part contemporànies i així, doncs, d’aquella mena que fa que sovint siguin considerades una fotesa i fins una “estafa”, que siguin objecte de burla o d’un menyspreu irritat perquè “no s’hi entén res”.

És cert que la majoria de la gent sembla sentir-se exclosa de l’art contemporani (una “etiqueta” que aplega obres realitzades durant almenys les sis últimes dècades) perquè no l’entén. I també que no és per res que aquestes obres solen acompanyar-se d’una teoria (a vegades elaborada pels propis artistes) complementària. Hi ha qui diu que una obra no hauria de necessitar una explicació.

Posem-ho en dubte. En tot cas, allò que m’estranya és que l’art no contemporani pugui semblar fàcil d’entendre. Això és per què es reconeixen unes figures, s’identifiquen unes formes com una representació del món real? Com, de fet, avisen els historiadors de l’art amb la intenció d’explicar-les, les obres del passat no són tan fàcilment comprensibles: són productes de la seva època, amb tot el que n’ignorem; hi pot haver tota una càrrega simbòlica; la seva composició no és atzarosa, entre tantes altres coses. Res és evident en l’art i no tot s’hi veu. D’acord que, per rebre una obra, hi ha d’haver una vibració, alguna cosa que ens atrau o ens colpeix, però que, potser, precisament, no acabem d’entendre. D’aquí, el desig de saber-ne i comprendre. I, tanmateix, mai les acabarem d’entendre perquè si hi ha art, hi ha misteri.