Tornar-ho a fer

L’anunci de Jordi Cuixart i Marcel Mauri de no presentar-se a la reelecció al capdavant de l’entitat cultural més important del país ha generat una càlida resposta d’agraïments des de direccions molt diverses i espais ideològics ben diferents. No és casual; tots dos han sabut sortir del tradicional perímetre independentista, han convidat a compartir la batalla pel país a persones amb qui no havíem parlat mai encara, han fet tibar les costures a Òmnium i han fet que la lluita per la independència fos un projecte més ampli i inclusiu. I no era fàcil.

Després de sis anys com a president d’Òmnium –més de la meitat dels quals a la presó–, Cuixart ha plegat quan ell ho ha decidit, no quan Sáenz de Santamaría va voler escapçar els líders del procés ni quan Marchena va dictar sentència. Durant aquests anys ha convertit el sacrifici personal de l’empresonament en una oportunitat per fer sentir la seva veu de pres polític i denunciar que a l’Estat se segueix perseguint la dissidència.

Ha decidit deixar-ho quan ha considerat que tocava renovació de lideratges per afrontar una nova etapa de l’independentisme, i ell ha predicat amb l’exemple. Cuixart plega amb els deures fets: una entitat de 190.000 socis que no rep subvencions públiques i que ha liderat grans campanyes pels drets civils i per l’autodeterminació els darrers anys: des de les Lluites compartides fins al Ho tornarem a fer.

I que ningú no tingui cap dubte que ho tornarà a fer, perquè els qui el coneixem sabem que, en realitat, mai ha deixat de fer-ho: pencar des de l’activisme polític amb coherència i convicció fins a aconseguir l’objectiu polític de la llibertat.