Missatges

Pas­sen pocs minuts de les set del matí. Encara dorms plàcida­ment. Sents que un mis­satge entra al mòbil que per pre­caució, salut i higi­ene men­tal dei­xes al men­ja­dor. Mig obres l’ull en sen­tir el so incon­fu­si­ble d’un mis­satge arri­bant al ter­mi­nal. No mous ni una par­pe­lla. Però el cer­vell es dis­para. I si són els pares que els ha pas­sat alguna cosa. Ho des­car­tes pràcti­ca­ment d’imme­diat, perquè si fos així no hau­rien triat la sub­ti­lesa d’enviar un cor­reu de What­sApp i hau­rien tru­cat direc­ta­ment. El pen­sa­ment, però, que els pugui haver pas­sat alguna cosa ja et des­vet­lla. Uns minuts després optes sense més solució per lle­var-te i ins­pec­ci­o­nar el telèfon. Com era pre­dic­ti­ble, es tracta d’algú que a aque­lla hora, ja sigui perquè és autònom o perquè tele­tre­ba­lla, ja t’està envi­ant infor­ma­ci­ons, dub­tes o peti­ci­ons per feina. La tec­no­lo­gia ens ha faci­li­tat la tasca diària d’una manera enorme.

Recordo quan, al tom­bant de segle, els mòbils encara eren escas­sos, i tro­bar un alcalde o un regi­dor supo­sava tru­car al telèfon fix i inde­fec­ti­ble­ment aca­bar fent tru­ca­des a par­tir de les set de la tarda per tro­bar la per­sona que cer­ca­ves per fer-ne una notícia. Això és part de la nostàlgia i del pas­sat d’un peri­o­disme més macarrònic i ances­tral, que obli­gava a des­ti­nar més esforços a con­nec­tar amb qui bus­ques­sis.

Ara, però, la tec­no­lo­gia ens fa estar pen­dents sem­pre d’allò que ens arriba. Segur que la solució seria un telèfon de feina, però què volen que els digui si amb un ter­mi­nal ja pas­sem massa temps, ima­gi­nin-se que en portés dos. Aquesta con­nexió és per­du­ra­ble en el temps i suposa que les dues hores de dinar també seguei­xis con­tes­tant mis­sat­ges. I per la feina que fas, en algun cas no tens cap més remei que, per interès pro­fes­si­o­nal, res­pon­dre amb rapi­desa per tan­car una entre­vista, fer un tall o obte­nir una infor­mació. I segur que jo també he enviat algun mis­satge quan l’inter­lo­cu­tor era a la dutxa, al gimnàs o reco­llint la mai­nada per por­tar-los a extra­es­co­lars. I és així, perquè uns fan horari seguit, perquè a la tarda els relleva un altre com­pany, d’altres perquè són fun­ci­o­na­ris i el mig­dia l’escur­cen amb la fina­li­tat d’aca­bar abans a la tarda. Sí, ja sé que algú podria dir que la solució és tan­car el telèfon. Però i si aquell mis­satge un dia són els pares que neces­si­ten ajuda?