La toxicitat de la Sareb

En la desocupació d’una nau a Badalona d’aquesta setmana passada, s’han repetit les dues xacres pròpies de la gestió pública. No sé si s’hi ha fixat. Ja sigui el que havia estat un local, o una nau inhabitable, o un campament de barraques fetes de plàstics i de llaunes, o pisos degradats, ningú se n’ocupa fins que hi passa una desgràcia o hi ha una ordre de desocupació. Després, el focus mediàtics i polítics ràpidament prenen la davantera i es posen a la capçalera de la manifestació dialèctica. El que és trist del cas és que aquests campaments de la misèria no es creen de cop, tots necessiten un temps, de vegades llarg, per omplir-se i mentre s’han anat formant, totes les administracions han fet l’orni i han mirat cap un altre costat. Ningú afronta el problema des d’un inici, que ben segur seria molt més lleu i molt menys traumàtic, i, per què no dir-ho: més humà. Hem de poder demanar i exigir als responsables que s’avancin als problemes, que, com hem vist tan sovint, solen ser el resultat d’un conjunt de causes que pràcticament podem resumir en una: la pobresa. És veritat que la llei tampoc ajuda massa i és molt fàcil l’ocupació i són molt difícils els desnonaments. I allò que hauria de ser una reacció immediata s’allarga moltíssim i complica les solucions. Hi ha un sector de població que combat amb molta força els desnonaments, i sovint l’hem vist posant el seu cos d’escut. La mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va començar la seva carrera política fent d’escut. El que tampoc fan aquests activistes polítics i sindicats és avançar-se al problema i aturar l’ocupació i exigir a les administracions responsables la solució. I és que per a molts d’ells la propietat privada és una anomalia.

En la crisi financera del 2007 va passar un fet nou i era que la majoria de les economies industrials van entrar en crisi, aprofundint-la i allargant-la, i el sector bancari mundial va ser un dels més afectats. Nosaltres ja feia temps que fèiem unes barbaritats inexplicables per la irresponsabilitat de tots aquells que tenien la responsabilitat de vigilar el risc; des del Banc d’Espanya, el govern, les comunitats autònomes i les mateixes entitats financeres. Tots hi tenien una part de culpa. I vam entrar en un pendent desenfrenat que només ens podia portar a la gran patacada. No tota la culpa fou de Lehman Brothers, ni tan sols la culpa més gran. La major part fou la cobdícia d’aquí.

Una vegada deixat fer el desastre, era imprescindible mitigar-lo, per no entrar en una desestabilització que podria haver portat moltes conseqüències desastroses i a una crisi encara més profunda. A l’aturar-se de cop la roda, com sempre passa, molta gent hi va quedar atrapada i van perdre el seu habitatge per no poder pagar la hipoteca, i els promotors es van trobar amb solars i moltes promocions mig començades impossibles de vendre i tots aquests actius van anar a parar als actius de les caixes i de la banca, fins al punt que els nivells de morositat van comprometre la seva solvència i van entrar en insolvència.

Per poder arrancar del col·lapse era imprescindible que tornés el crèdit i això no passaria si no s’auxiliava la banca. En aquest cas, l’estratègia va ser molt distinta a cada país. En alguns, l’estat va entrar en el capital, mentre durava el sanejament; en d’altres les van nacionalitzar, i en d’altres, Espanya un d’ells, van crear el que en van anomenar un “banc dolent”. Un fons majoritàriament públic que absorbiria tots els actius hipotecaris i de promotor tòxics superiors a 100.000 euros i netejaria els balanços dels les entitats financeres perquè poguessin continuar prestant diners. L’experiència d’altres països va ser prou reeixida, puig que a mesura que l’economia es recuperava van anar gestionant les vendes dels actius absorbits i al final, en la dissolució del banc dolent, encara l’estat va tenir plusvàlues.

I què ha passat amb la Sareb, el banc dolent nostre? Doncs està sent un fracàs de gestió i un pou de pèrdues. Els ajuntaments són víctimes de la desídia de la Sareb, amb gran quantitat de naus, promocions a mig fer i pisos en barriades populars abandonats i que són l’objectiu dels ocupes i de les màfies. Com que aquesta desídia del banc tòxic comportava la degradació i pèrdua de valor dels actius i penalitzava els seus resultats, que cada any presentaven pèrdues, per maquillar-ho el 2015 van canviar la norma comptable i no es comptabilitzen les minusvàlues, i van fer una cosa sorprenent mai vista: recompondre els comptes de la Sareb des de l’inici amb aquest criteri nou.

En aquesta operació, l’Estat hi ha invertit 61.495 milions d’euros en ajudes i la darrera aproximació és que, com a màxim, en recuperarà un 4%. Ja sigui per la distorsió i toxicitat que provoca a les ciutats la seva gestió d’abandonament com pels resultats que mostra, em sembla que seria hora de demanar responsabilitats i repartir aquests actius a les administracions més pròximes perquè se’n facin càrrec amb una visió social.