Els bancs no ens respecten

L’acudit del caixer era molt popular fa trenta anys. Un avi, després de presenciar les operacions dels usuaris a peu de carrer, entrava a l’entitat bancària i demanava una d’aquelles butlletes (targetes) que sempre donen premi (diners) quan s’introdueixen a la màquina. D’aquesta anècdota simpàtica –se non è vero, è ben trovato– pròpia d’un temps remot a la possibilitat que d’aquí a una dècada ens hàgim convertit en híbrids amb un sensor implantat al cap, hi ha un immens trajecte de recorregut accelerat que està deixant víctimes al seu pas; la principal, potser la naturalesa de les relacions humanes i, per posar un exemple concret, les dificultats amb què es troben les persones grans quan intenten, precisament, rebre el degut servei del seu banc o caixa. Aquests dies, un home de 78 anys, el valencià Carlos San Juan de Laorden, metge jubilat, ho ha explicat molt clar: “Van tancant oficina rere oficina, alguns caixers són molt complicats d’usar, d’altres s’espatllen i ningú no resol els nostres dubtes; hi ha gestions que només es poden fer en línia, i als pocs llocs on s’atén presencialment els horaris són molt limitats, cal demanar cita prèvia per telèfon però truques i ningú no l’agafa i et dirigeixen a una aplicació o a una sucursal llunyana a la qual no podem arribar.” Està promovent signatures per reclamar un tracte més humà de qui durant els sis primers mesos del 2021 ha guanyat més de 10.000 milions d’euros (els cinc bancs espanyols de l’Íbex 35). I a qui, recordem-ho, hem salvat amb els nostres impostos. Una mica de respecte (i no és cap acudit).