En tenim la culpa tots

Malgrat la indignació que ha provocat la publicació de les condicions dels permisos d’edat als quals es poden acollir els treballadors del Parlament, malgrat la crítica opinió pública que han emmarcat els mitjans de comunicació, i malgrat les acusacions encreuades de les diferents formacions polítiques, la responsabilitat d’aquesta situació no és exclusiva dels protagonistes directes, sinó col·lectiva. Tots en tenim la culpa perquè tots hi hem aportat, activament i passivament, actituds que han fet possible aquesta situació i perquè sense un canvi profund en el nostre sistema de valors i de compromisos socials, no serà possible revertir-la ni erradicar-la.

RESPONSABILITAT POLÍTICA. Els partits polítics no poden adduir desconeixement com han fet absolutament tots. En primer lloc, perquè els acords inicials, les modificacions posteriors –com l’efectuada aquest desembre passat– i la validació dels corresponents abonaments pressupostaris anuals han tingut la signatura dels seus representants a la mesa del Parlament des que es va aprovar. Des d’aleshores han passat catorze anys, quatre períodes legislatius, més d’un avís d’alerta de la Sindicatura de Comptes, i uns quants ruixats parlamentaris entre majories i oposicions en què aquesta qüestió ha passat en el més impermeable dels silencis, perquè els partits polítics eviten remenar qüestions que els empastifen a tots sense distinció. I en segon lloc, perquè els càrrecs públics sempre han de saber què signen, independentment de la confiança que tinguin amb els tècnics que els posen els documents al davant. Potser per això, potser per l’escarment que escalda Laura Borràs des de la seva etapa a la Institució de les Lletres Catalanes, l’actual presidenta del Parlament s’ha adonat de l’abast d’allò que li feien signar i ha maniobrat per reduir l’impacte del que ja li devia semblar força inassumible. Tampoc poden al·legar, com ha fet l’expresident Ernest Benach, que hi hagi èpoques més propícies que d’altres per concedir privilegis als funcionaris de la cambra, al marge de les normes a les quals tenen accés la resta dels ciutadans que aspiram a una prejubilació, ni establir comparacions benèvoles amb altres administracions públiques on també es practiquen abusos similars.

RESPONSABILITAT MEDIÀTICA. Malgrat que el diari Ara hagi ressuscitat la qüestió després d’uns quants mesos de perseguir-ne les dades, durant aquests últims catorze anys el paper de tots els mitjans de comunicació ha estat francament pobre i impropi d’una democràcia avançada en què la premsa hauria de complir una funció fiscalitzadora del poder polític. Una altra utopia que se’ns esvaeix. No es pot adduir desconeixement sobre una informació que La Vanguardia ja recollia el 4 d’octubre del 2009, després que s’hagués publicat al Butlletí Oficial del Parlament el juliol anterior. Tot i que aquest article no aprofundia gaire en les condicions específiques de l’acord ni les comparava amb les de les prejubilacions legalment reglamentades, sí que destil·lava un to d’alarma i de sorpresa que no van ser suficients per continuar engrescant el seu instint periodístic ni el d’altres mitjans. Ni tan sols el dels mercenaris mediàtics de l’anticatalanisme, sempre tan ben disposats a calar foc a les nostres institucions. El mèrit personal dels periodistes que ara ho han desenterrat no guareix la miopia dels que fins ara han estat incapaços de repescar-ho i fer-ne una denúncia pública.

RESPONSABILITAT CIUTADANA. I, finalment, hem d’assumir també la nostra responsabilitat. La que tenim com a ciutadans per haver passat per alt tots aquests senyals d’alarma. Per haver tolerat que aquelles persones en què hem delegat el nostre vot, la nostra capacitat legislativa i executiva, hagin negligit els seus deures, s’hagin despreocupat de la cura que han de tenir per gestionar els afers públics, i hagin cedit a la temptació de la prepotència que poden exercir des dels seus càrrecs actuant fora del sentit comú i de la llei comuna. Assumir aquesta responsabilitat no vol dir només lamentar-se i flagel·lar-se ni renegar del règim democràtic. Vol dir alliberar-nos de l’abúlia que anem carregant sobre les nostres espatlles, de la memòria de peix que ens fa oblidar els greuges i ens subjecta al curt termini per fer seguidisme de la classe política, quan són ells els que ens han de seguir a nosaltres. Vol dir ser contundent, vol dir exigir dimissions sense contemplacions i no renunciar mai al vot, sinó d’esgrimir-lo com l’única passarel·la que permet als polítics ser on són o abocar-los als taurons si és necessari, com ho és ara.