L’obsessió de Lambán

Segur que molts lec­tors recor­den el dis­curs de Cap d’Any que va fer el pre­si­dent d’Aragó, Javier Lambán, per aco­mi­a­dar el 2017 i que hau­ria pogut ser per­fec­ta­ment un gag del Polònia. Al cos­tat de tres sepul­cres medi­e­vals dins del mones­tir de Sixena, després d’haver acon­se­guit arren­car l’art sacre del Museu de Lleida, pro­cla­mava la seva victòria damunt de Cata­lu­nya, un ter­ri­tori que, segons ell, era el pro­blema més gran que tenia Espa­nya.

L’obsessió malal­tissa de Javier Lambán amb Cata­lu­nya l’ha por­tat a fer el ridícul mol­tes vega­des. No només estava dis­po­sat a donar la vida per les obres d’art sacre, també es va enca­par­rar amb la fàbrica de bate­ries elèctri­ques que havia d’anar a Cata­lu­nya, va fer de comen­ta­rista del judici del procés en un to hoo­li­gan impropi d’un repre­sen­tant ins­ti­tu­ci­o­nal, i ara s’ha obses­si­o­nat amb els Jocs Olímpics d’hivern del 2030 fins a arri­bar a dei­xar plan­tat el pre­si­dent, Pere Ara­gonès, perquè no se li garan­tia ser trac­tat en igual­tat de con­di­ci­ons.

Amb la mà al cor: només de pen­sar que els hauríem de fer amb Lambán, a molts ja ens pas­sen les ganes de voler orga­nit­zar uns Jocs Olímpics a casa nos­tra, i ja en teníem més aviat poques. Fa molta man­dra pen­sar que ara hau­rem de supor­tar el sen­ti­ment d’infe­ri­o­ri­tat mal dige­rit del pre­si­dent d’una regió que reclama igual­tat tot i tenir un PIB sis vega­des més petit que Cata­lu­nya, que reclama un pro­ta­go­nisme a cop d’una repre­sen­ta­ti­vi­tat que no té, amb un currículum de fins a qua­tre can­di­da­tu­res falli­des als Jocs, i amb unes ganes de pro­ta­go­nisme insa­ci­a­bles. No ens merei­xem aquest càstig.