Sort en tenim, dels artistes

Parlar amb els artistes, i sobretot escoltar-los, és un dels grans privilegis dels periodistes d’art. Amb l’estimat excap de cultura d’aquest diari Jaume Vidal ho dèiem sovint, que no hi ha major plaer en la nostra feina que tenir-los i sentir-los a prop per aprendre de les seves visions de la vida i del món. Incomprensiblement, a les veus de l’art, i a les de la cultura en general si no tenen l’etiqueta de mediàtiques, se les exclou de la discussió del dia a dia social i polític. I deu ser per això que els grans debats públics aporten tan poc, o res. Se m’esgota el text d’aquesta columna i encara no he escrit el que volia escriure-hi tot d’una, però tot està interrelacionat: que és magnífic que Laia Estruch hagi rebut el premi Ciutat de Barcelona d’arts visuals pel seu projecte Ganivet a la Fundació Brossa. Com ens explicava en una emocionant entrevista que li vam fer, el va treballar durant el confinament domiciliari, quan es va haver de posar al capdavant de la farmàcia de la seva família per protegir la seva mare, persona de risc. Farmàcia que va ser també taller artístic en els pocs moments de calma que va tenir. Amb les caixes dels bolquers va fer les maquetes de la peça, una escultura que va ser alhora l’escenari de les seves performances. Enlairat, mòbil, inestable, li va servir per posar al límit el seu cos i la seva veu. Sort en tenim, dels artistes.