Sort en tenim, dels artistes

Par­lar amb els artis­tes, i sobre­tot escol­tar-los, és un dels grans pri­vi­le­gis dels peri­o­dis­tes d’art. Amb l’esti­mat excap de cul­tura d’aquest diari Jaume Vidal ho dèiem sovint, que no hi ha major plaer en la nos­tra feina que tenir-los i sen­tir-los a prop per apren­dre de les seves visi­ons de la vida i del món. Incom­pren­si­ble­ment, a les veus de l’art, i a les de la cul­tura en gene­ral si no tenen l’eti­queta de mediàtiques, se les exclou de la dis­cussió del dia a dia social i polític. I deu ser per això que els grans debats públics apor­ten tan poc, o res. Se m’esgota el text d’aquesta columna i encara no he escrit el que volia escriure-hi tot d’una, però tot està inter­re­la­ci­o­nat: que és magnífic que Laia Estruch hagi rebut el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona d’arts visu­als pel seu pro­jecte Gani­vet a la Fun­dació Brossa. Com ens expli­cava en una emo­ci­o­nant entre­vista que li vam fer, el va tre­ba­llar durant el con­fi­na­ment domi­ci­li­ari, quan es va haver de posar al cap­da­vant de la farmàcia de la seva família per pro­te­gir la seva mare, per­sona de risc. Farmàcia que va ser també taller artístic en els pocs moments de calma que va tenir. Amb les cai­xes dels bol­quers va fer les maque­tes de la peça, una escul­tura que va ser alhora l’esce­nari de les seves per­for­man­ces. Enlai­rat, mòbil, ines­ta­ble, li va ser­vir per posar al límit el seu cos i la seva veu. Sort en tenim, dels artis­tes.