Raça humana
Fins que la corda es trenca
Entreteniment molt cèlebre, de tradició mil·lenària en les cultures mediterrànies: el joc de tibar la corda o de l’estira i afluixa que en la seva vessant política s’ha convertit en habitual estratègia fressada fins al límit per mesurar les forces; fins al límit volem dir d’acabar petant l’amarra i deixar els contrincants amb un pam de nas. Temps moderns, o postmoderns, o posthumans o post no entenc què, que fan que la imatge que pressuposen que esperem d’ells –dels partits– sigui la més enfurismada, ultratjant i amatent al desacord que siguin capaços d’expressar, quina frivolitat i quin estrès maldestre i francament irritant afegit a la gravetat real dels problemes que com a ciutadania enfrontem! De veritat creuen que a base de testosterona els respectarem més? No dic que no hi hagi qui li agradi ensumar la sang, però encara voldria pensar que la majoria de les persones ens sentim més tranquil·les si percebem que és el bé comú el que mou les decisions dels nostres representants. No cal omplir de noms aquest senzill escrit; plou sobre mullat al Parlament català i al Parlament espanyol, només comparteixo la cara d’ensurt d’un molt eloqüent diputat quan va témer que no acabaria sortint un decret llei que no va votar. En què quedem? De l’esperpent al bàlsam hi ha un curt trajecte que ja han començat a recórrer, són coses que passen. Però s’han aturat a valorar –tots plegats– si no estan tibant massa la corda de la desafecció? Perquè és veritat que sabem quina és l’alternativa, qui no es quedarà a casa quan posin les urnes.