Catalunya, indefugible a Europa

Temps era temps, els presidents de la Generalitat es trobaven amb els presidents de la Comissió Europea. A la vegada, Catalunya era una destinació freqüent i molt agradable per als dignataris europeus. El president Mas fou l’últim que es reuní amb un president de la Comissió Europea: amb José Manuel Durão Barroso el 2011. Fins i tot el 2015, després del 9-N, Artur Mas mantingué una darrera reunió d’alt nivell a la capital amb la comissària eslovena de Transports, Violeta Bulc.

El passat 27 de gener, la consellera d’Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, es reuní a l’edifici Berlaymont amb Elisa Ferreira, la comissària portuguesa de Cohesió i Reformes. Fou en el marc de l’Euroregió, la xarxa de cooperació que compartim amb Occitània i les Illes Balears. Entre tots dos encontres hi ha més de sis anys de buit institucional, i no cal plorar per això. És la realpolitik. A Escòcia la menystenien fins al vot del Brexit, i després la Comissió li ha posat la catifa vermella perquè reingressi a la Unió Europea. Autodeterminada i independent, com vulgui. Però que torni. A la UE no li fa gota de gràcia perdre territori.

Catalunya ha pagat i paga un preu altíssim, tan sols per haver votar i exercit el seu dret d’autodeterminació el Primer d’Octubre de 2017. Ha estat el moment de més llibertat en 300 anys. Des d’aleshores, les institucions catalanes d’autogovern i milers de represaliats palesen dia a dia que no vivim en democràcia. Qui cregui que ho acceptarem està molt equivocat.

Quan el teu Estat et respecta, Europa també ho fa. Si et criminalitza, igual. Els mitjans de comunicació europeus sovint parlen d’“independentisme” escocès i “separatisme” català a la mateixa frase. Al d’Escòcia no el qualifiquen de populista perquè li mancaria la base “identitària” del català. Fins i tot el Parlament Europeu, suposat temple de la democràcia, fa més cas de les manies persecutòries de Madrid contra catalans que del resultat de les urnes, i n’acumula el descrèdit corresponent. No sembla haver après la lliçó, perquè aprovà un informe sobre les relacions entre la UE i Rússia que incloïa fake news en forma d’esmena socialista. Es demanava investigar suposades ingerències russes en l’entorn del president Puigdemont. Un cop més, el PSOE va fer el doble joc de “negociar” i perseguir a la vegada. En aquesta ocasió, llançant la pedra i amagant la mà, perquè maniobrà d’amagat per tal que fossin els seus socis d’Europa Central i de l’Est els que presentessin una esmena difamatòria contra una minoria política.

Des d’octubre de 2017, els catalans hem de parlar de persecucions penals, delictes falsos i sentències contra gent honorable. Ho fem perquè no ens queda més remei. Cerquem que es faci justícia i es preservi el bon nom de tots els represaliats, amb els exiliats al capdavant. Com fatiga haver de reivindicar i defensar-nos contínuament d’agressions i menyspreus. És com una teranyina enganxosa.

L’Estat espanyol profund, i el de superfície també, està abocat a desacreditar les institucions i prohoms catalans perquè se sent amenaçat en la seva pervivència. Quant a l’episodi sobre la trama russa publicat al New York Times: Què més voldrien a Madrid que la força de l’independentisme provingués d’una maniobra del Kremlin! Els seria més digerible que assumir la realitat que milions de catalans anhelen alliberar-se definitivament d’Espanya, i que ens arribarà l’oportunitat democràtica per fer-ho.

La reputació de Catalunya es veu amenaçada, inevitablement, per aquests cops baixos il·legals i finançats amb els nostres propis impostos. Tanmateix, cal posar en valor que quan observem la situació d’altres territoris amb estatus de regió dins la Unió Europea, amb les nacions sense estat i les minories, es pot afirmar sense exagerar que l’estatura internacional de Catalunya és tant o més gran que mai. Ha estat sempre una regió europea de primer ordre, i avui en dia dona una lliçó diària de lluita democràtica contra la repressió.

Tenim molt a aportar a nivell internacional, àdhuc en el nostre trist estat actual. De moment, i fins que no arribin les sentències europees que tots esperem, ho hem de fer com a regió. Catalunya és indefugible a Europa: només cal mirar el mapa i saber llegir estadístiques econòmiques.