Els caçadors van de cacera

En aquells primers anys posteriors a la mort de Franco, al meu col·legi (un col·legi petit, d’un poblet rural, amb cap alumne castellanoparlant), com tots els col·legis que aquells anys podien enfilar el camí per reintroduir la nostra llengua a l’escola, vam començar a rebre classes de català. L’única persona castellanoparlant que hi havia al centre era justament el mestre. I era ell qui ens havia d’ensenyar català. La colla de xiquets i xiquetes que el vam tenir (“Don Manuel” l’havíem d’anomenar quan ens hi adreçàvem) recordem una anècdota d’una d’aquelles classes, la que es dedicava a la ce trencada. Ai, la ç. Com que el mestre era el primer, i l’únic, que no la sabia reconèixer, va resultar que a l’hora de llegir la frase que havia apuntat a la pissarra, “El caçador va de cacera i duu un sarró per posar-hi la caça”, la va pronunciar sense el so de la ç, de manera que sonava “El kakador va de kakera i duu un sarró per posar-hi la kaka”). Encara ara recordem l’anècdota amb la rialla sota el nas. Eren els anys que podíem tornar a rebre classes de català i en català, malgrat que no hi havia ni prou mestres amb la formació adequada ni encara prou recursos, i menys en l’entorn rural. Però va ser l’inici d’unes dècades de molts esforços per part de tots per anar retornant al seu lloc la nostra llengua. He recuperat l’anècdota aquests dies en que són els jutges els que decideixen què es fa a l’escola, en què s’imposa el 25% del castellà a l’aula, el model d’escola catalana trontolla i l’ús social del català cau en picat. Mentrestant, els caçadors van de cacera i nosaltres ens quedem amagats al cau.