No, no és això

Soc d’una generació, ja en retirada, que ens ha tocat adaptar-nos a molts canvis, la gran majoria dels quals ens han facilitat molt la vida. Ja es diu de nosaltres que hem viscut molt millor que els nostres pares i avis i que, desgraciadament, també haurem viscut millor que els nostres fills. Els de la meva quinta encara vam créixer amb el valor de l’estalvi i la necessitat de treballar per prosperar. Sí, encara que els més joves se’n puguin riure, l’objectiu que ens fixaven els nostres pares, si és que eren treballadors i no pas burgesos, era trobar una feina fixa per a tota la vida i si podia ser en un banc o a La Caixa millor. O muntar negoci propi, si es podia. Ja fa anys que ens teoritzen un món nou en què no cal fer plans a llarg termini, en què caldrà viatjar, provar diverses feines... Almenys era així abans de la pandèmia, que crec que canviarà algunes percepcions. En tot cas, el món ha canviat i en el futur sabrem si per bé. En 40 anys tot s’ha regirat. Queden menys bancs i caixes, i la seva feina d’atenció al públic, de gent ben vestida i educada, també ha canviat. De tal manera que molta gent gran i altres que encara no ens hi sentim però que ens hi consideren, hem hagut d’adaptar-nos als canvis. Amb el tracte amb les entitats bancàries i en el dia a dia. Quan vaig començar a treballar en un diari, la màquina d’escriure era l’estri imprescindible. Quan sortíem a cobrir una notícia, el primer que procuràvem era tenir diners en efectiu per poder trucar des de les cabines telefòniques o bars, que havíem de localitzar. El fax va ser l’invent del segle. Ara tot això fa riure i quan ho he explicat a la universitat m’han preguntat per què no feia servir el mòbil. És clar que també he hagut d’explicar, i exagero, què era la premsa escrita. Van arribar els ordinadors, hem canviat de sistema informàtic i aquí estem. Però cada vegada tot es complica més. Amb la pandèmia, l’atenció al públic de moltes administracions pràcticament ha desaparegut. Demanar papers s’ha convertit en un calvari. Les instruccions són kafkianes i a vegades estan pensades per no resoldre el problema. Així estem i no sempre anem a millor. Ja s’aixequen veus dient als bancs que alguns som grans però no imbècils i caldrà recordar a molts funcionaris que cobren per estar al nostre servei, no pas a l’inrevés. Sense renunciar als avenços tecnològics, caldrà tornar a aprendre a dir no, no és això.