L’agenda de Sánchez

L’indult als presos polítics és l’únic preu que està disposat a pagar Pedro Sánchez per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. No vull pas negar que sigui un preu que li podia costar car i que li retrauran la dreta, la ultradreta i una bona part dels seus. Li podia passar factura i provaran que n’hi passi, però ja no li era suportable mantenir els activistes i polítics catalans a la presó als ulls d’Europa i d’organismes internacionals com l’ONU o Amnistia Internacional. Per això, l’autor de Manual de Resistencia va concedir els indults tan lluny com va poder de qualsevol període electoral. Se’n va cobrar els rèdits amb l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, que li han de garantir estabilitat fins al final de la legislatura, llevat que espectacles com el de la reforma laboral ho impedeixin. Que a partir d’aquell moment el conflicte amb Catalunya desapareixeria de l’agenda política, era una evidència. Ho van deixar més clar que l’aigua. El govern espanyol té, només faltaria, altres prioritats que s’han d’atendre, amb els efectes de la pandèmia al capdavant. Per tant, la taula de diàleg, de cara a la primavera, si tot va bé, fa prou bon temps i s’hi poden portar acords. Quins acords? La reforma del Codi Penal per als delictes de rebel·lió i sedició, a la paperera de la història. L’amnistia i l’autodeterminació, ni esmentar-les. Tot això, dèiem, era una evidència, però no sé si esperaven –potser sí– que els partits independentistes contribuirien d’una manera tan entusiasta a l’agenda marcada des de l’executiu de Sánchez amb episodis tan poc edificants com els del cas de les jubilacions daurades al Parlament, el de la inhabilitació de Pau Juvillà i el que ja s’ensuma que pot venir per la imposició del castellà a les escoles. Així anem. Sánchez marca l’agenda, la Junta Electoral Central i els jutges van fent, i més que faran, mentre les forces independentistes s’esbudellen.