Callaires

A cer­tes edats, callar és una estratègia per a no repe­tir-se, però els que han sabut callar tota la vida, sobre­tot si ho han sabut fer en diver­ses llengües, tenen molt de gua­nyat. Hi ha grans car­re­res que s’han bas­tit sobre una bri­llant gestió del silenci. Dir que sí i saber callar són capa­ci­tats molt ben valo­ra­des, indis­pen­sa­bles, de fet, en el pla­ne­ja­ment d’una ascensió pro­fes­si­o­nal en qual­se­vol estruc­tura de poder. El callaire sap que el silenci és un dels argu­ments més difícils de reba­tre i pre­senta un avan­tatge que Mark Twain va resu­mir amb una frase con­cisa i defi­ni­tiva: “És molt millor man­te­nir la boca tan­cada i que es pen­sin que ets curt, que no pas obrir-la i que no en quedi cap mena de dubte.” Dis­sor­ta­da­ment, els pro­gra­mes edu­ca­tius no ofe­rei­xen assig­na­tu­res per a apren­dre a callar. Al con­trari, l’alumne que es nega a con­tes­tar és pena­lit­zat. A la meva classe hi havia un noi, diguem-li T, que es va con­ver­tir en el nos­tre heroi per la seva irre­duc­ti­ble acti­tud de no obrir la boca, fos quina fos la pre­gunta del pro­fes­sor. Era el nos­tre Bart­leby, un resis­tent pas­siu que va aguan­tar el tipus sense dir mai ni piu davant els inter­ro­ga­to­ris a què era sotmès davant de tota la classe. Ell pre­fe­ria no con­tes­tar. Aquell noi no va dir mai res mal dit... ni ben dit. Me’l vaig tro­bar fa poc. “Amb el temps, he entès que tenies fusta d’heroi”, li vaig dir. “No ho cre­guis”, va res­pon­dre, “he anat fent la viu-viu i ara estic a punt de jubi­lar-me”. No em vaig poder estar de fer-li la pre­gunta: “Has seguit callant?” “Tant com he pogut. Soc direc­tor gene­ral d’una mul­ti­na­ci­o­nal. Els meus supe­ri­ors sem­pre han cre­gut que estava d’acord amb ells i, bé, hem arri­bat fins on hem arri­bat.” No hau­ria dit mai que el nos­tre amic T arribés tan amunt. Va ser un auto­di­dacte del silenci, un anti­sis­tema a qui molts li enve­gem l’ele­vada pensió que s’ha gua­nyat a base de callar.